S’acaba el 2025 i, per fi, s’acaba l’any de Paco Candel. No m’agradaria començar la columna amb un estirabot barat i massa obvi fet per enganxar l’atenció del lector, però el cas és que Els altres catalans és un llibre mediocre escrit per un escriptor mediocre. Ni d’aquest llibre ni de Candel n’hauria parlat mai més ningú si el president Pujol no hagués tingut la dèria de fer-lo servir per nodrir —més o menys— literàriament el seu discurs sobre immigració a Catalunya. El temps ha demostrat que el llibre i l’escriptor eren i són tan mediocres que Els altres catalans sembla un instrument fet a mida perquè els socialistes guarneixin el seu discurs immigracionista i perquè parlar d’integració en la catalanitat sigui considerat, d’entrada, un punt de partida identitari excloent. Els altres catalans, avui, serveix per deixar els catalans indefensos i desincentivar “els altres” de catalanitzar-se.
Quan les idees són toves tothom et pot fer dir allò que vol. Quan les idees són toves i l’escriptura també, tothom et pot fer dir allò que vol sense haver-se pres la molèstia de llegir-te. Paco Candel va com un guant a l’espanyolisme de la pacificació perquè permet desplegar el miratge que n’hi ha prou que “els altres” hi siguin perquè se’ls pugui comptar com a catalans. Vint pàgines del llibre basten per desballestar-lo tal com el va desballestar Manuel de Pedrolo: si són “altres” —castellans de llengua, de cultura, d’identitat— no poden ser catalans; si són catalans perquè han après la llengua i han abraçat la cultura com a pròpia, sense reticències, sense estadis intermedis fets de prejudicis —com el xarneguisme—, ja no són “altres”. Aquest oxímoron ideat fa cinquanta anys empara l’espanyolisme de la pacificació perquè permet identificar-se a conveniència com a català menyspreant-ne, a la pràctica, tots i cadascun dels trets identitaris que configuren la catalanitat. La idea és que no cal ser català per ser català, vaja.
L’oxímoron de què parteix Candel és que d'alguna manera cal menysprear la catalanitat per a poder-la fer moralment acceptable
L’ambient polític, i intel·lectual, i cultural que s’aixopluga sota aquest paraigua ideològic és un ambient que percep la catalanitat com a secundària o, fins i tot, com a innecessària. Com una molèstia. És un ambient en què allò que és desacomplexadament català, allò que qüestiona frontalment el conflicte polític que sotmet els catalans, allò que assenyala les estructures de poder i ideològiques que releguen la catalanitat a un complement folklòric, és percebut com una amenaça, com una caricatura o com una bogeria de quatre llampats provincians. L’oxímoron de què parteix Candel —i de què han partit tots els qui l’han potinejat— és que d'alguna manera cal menysprear la catalanitat per a poder-la fer moralment acceptable. Cal subalternalitzar-la perquè sigui vàlida. Cal castellanitzar-la, o amanir-la sempre amb un xic d'interferència perquè no sigui vista com a indesitjable.
El de Paco Candel és un marc còmode per als socialistes, però també ho és per una part de l’esquerra catalana que ha dimitit de ser nacionalista, que té sempre les bondats de la diversitat a la boca i és incapaç de posar-s’hi, pel mateix preu, les maldats de l’assimilació espanyola. Els altres catalans, el que se’n va escriure i se’n va fer aleshores i el que se n’ha fet políticament ara, serveix per anestesiar els catalans i per farcir la ficció que hi ha tants catalans com habitants hi ha a Catalunya. L’any Candel, mal m’està dir-ho, no hauria pogut caure en més bon moment, perquè mai com ara des que es va publicar Els altres catalans s’havia vist tan diàfanament que això no és així. Que hi ha fills de la immigració de què parla Candel que viuen esquivant activament tot allò que els pugui fer de recordatori que viuen a Catalunya, perquè ho menyspreen. Que la paradoxa que embolcalla parlar d’altres catalans els serveix per no haver de catalanitzar-se mai. I que rere aquesta negativa, que per a molts és militància, hi ha totes les estructures d’un Estat que se n’aprofita per castellanitzar culturalment i lingüística el país. Així, aquests “altres” que han rebutjat conscientment la catalanitat, fan de contenció i d’excusa perquè els immigrants no espanyols no hi tinguin accés. Per incompetència, per innocència, o per candidesa, Paco Candel ha esdevingut el símbol lubricant de la ficció que ens ha dut on som. A l'any nou que encetem, jo li demano d’enterrar-lo d’una vegada per totes.