"On hi ha poca justícia és un perill tenir raó"
Francisco de Quevedo

Grans són les profunditats a les quals la justícia està disposada a arribar per obtenir proves del delicte i fer que els seus responsables acabin a la presó. Només s'ha d'observar l'operació que, mentre escric aquestes línies, s'està desenvolupant a la ria d'Arosa per intentar reflotar un narcosubmarí en el qual se sospita que hi ha una gran partida de droga. Onades d'entre 5 i 7 metres i vents de 70 quilòmetres per hora, poca cosa, i això no esporugueix ni el jutge, ni la Guàrdia Civil, ni Salvament Marítim, ni l'Agència Tributària, ni la Policia Nacional, que tots plegats estan participant en aquesta odissea per aconseguir reflotar la prova del delicte mitjançant inflables. I no és la primera vegada, no es pensin, és com a mínim la tercera. "Estem disposats a fer servir tots els mitjans a la nostra disposició", han manifestat les autoritats, a les ordres del jutge d'instrucció per aconseguir el seu objectiu.

"Estem disposats", la qual cosa parla de voluntat d'arribar al fons, mai millor dit, i "a fer servir tots els mitjans", cosa que implica compromís. Trobo a faltar l'ús d'aquest afany conjunt, coordinat, heroic i caríssim per a les arques públiques en la investigació de delictes més greus i que afecten les bases de la convivència democràtica. Sí, hi insisteixo, per mi és molt més greu la certesa que s'han fet servir mètodes obertament invasius i dubtosament democràtics per violar la intimitat de ciutadans per mor de les seves activitats polítiques o professionals que l'arribada d'unes tones de droga. Les nostres democràcies no estan soscavades pels narcos, però sí que corren riscos més orwel·lians. L'altre dia els parlava del jutge de Madrid que admetia la querella de Giró i avui he de celebrar que una secció de l'Audiència de Barcelona no només no s'hagi distanciat de la processó dels enterradors, sinó que hagi renyat severament una magistrada amb vocació d'enterramorts.

És molt més greu la certesa que s'han fet servir mètodes obertament invasius i dubtosament democràtics per violar la intimitat de ciutadans per mor de les seves activitats polítiques o professionals que l'arribada d'unes tones de droga

Hi ha un instructor gallec que traurà del fons de la mar un submarí i una instructora a Barcelona que s'ha oblidat de les disposicions legals i ni ha comunicat a una empresa luxemburguesa que està imputada ni s'ha recordat de prendre declaració als seus responsables ni a ningú més, i s'ha desentès de "les precisions legals" per "donar al ministeri fiscal el control de la investigació". Quines ratxes de vent que deuen bufar a l'instrucció 20 de Barcelona perquè es consideri impossible fins i tot complir la llei per si això ens apropa al fons de la qüestió! L'únic que li falta a l'estirada d'orelles que la interlocutòria de l'Audiència Provincial clava a la jutgessa Moltó és dir-nos si creu que és desídia, incapacitat o alguna cosa pitjor el que l'ha portat a enterrar així una querella que ella mateixa va admetre a tràmit. Sol passar, no dic que sigui el cas, que els jutges que no volen embolics decideixin que de la mà del fiscal no pequen i es deixin bressolar pel ministeri, que és un, com ja saben, i que entre altres qüestions és sensible a la política criminal del govern. Jo sospitaria que aquest últim no és gaire procliu a indagar quines històries fosques hi ha després de l'ús per part de l'Estat d'un programa espia que mai no haurien hagut de comprar nacions democràtiques i que molt menys haurien hagut de dedicar a usos tan indignes.

La interlocutòria de l'Audiència de Barcelona ens demostra que no tots els jutges són enterradors. És massa estúpid despatxar-se amb un cop de brotxa totes les causes i totes les actuacions —"són fatxes", "estan en contra de mi" — sense matisar ni analitzar-les. En aquest cas el tribunal no només ha estat molt dur amb la instructora, sinó que també ha clavat fort al fiscal, en qui, segons llegeixo entre línies, perceben una certa actitud si no obstructiva, sí proteccionista de certs estaments. A l'Audiència allò de preguntar a la directora del CNI li sembla obvi i totalment pertinent i allò de notificar a la filial luxemburguesa d'NSO, simplement el que ordena la llei. Doncs esclar! Com a mínim enviar unes llanxes a fer unes voltes sobre el submarí per veure on és!

No li deu semblar el mateix a l'enterrador en cap José Luis Calama, que en to efectiu va enviar una comissió rogatòria a Israel —que s'han tirat a l'esquena— i després en to dur els va enviar una ampliació i ja, ben cofoi la tardor de l'any passat, "espero resposta". Vaja, si en el seu afany d'investigació fins i tot estava disposat a viatjar allà sempre que li donessin el plàcet que sap que mai no donaran. Les tasques de sepultura tenen molt de gattopardisme i de regirar-se força per no fer ni un pas endavant. Com, per exemple, quan diu que no envia comissió rogatòria a Luxemburg respecte a la filial de NSO "perquè és l'última peça de l'engranatge i no podria aclarir res". Per què prejutjar el resultat que pot donar l'única opció operativa que et queda per investigar? Pot ser que per no temptar a la sort, no sigui que amb aquesta empenta surti el submarí.

Cal circumval·lar els enterradors si es vol tenir cap esperança d'arribar al fons d'aquesta història tan bruta. Per això era important l'estratègia de l'advocat Pina de treure de l'equació Sánchez-Camacho i per això ho és la de Van den Eynde de defugir NSO i Israel, i posar la brúixola mirant a Luxemburg, que és la Unió Europea. A veure si hi ha sort i troben una via per arribar fins a la partida. Com a la ria.