Mao Zedong era molt aficionat a les metàfores. El llibre Citacions del president Mao, més conegut com Llibre roig de Mao, és prolix en aquest sentit. Consta de 33 capítols, que recullen 427 citacions, que en molts casos són simplement una frase apropiada per a l’adoctrinament. El 1964, que és quan el Ministre de Defensa xinès d’aleshores, Lin Biao, va confeccionar aquest petit llibre, Twitter no existia. La intenció era la mateixa, però: simplificar amb una frase o amb un petit paràgraf idees complexes. Molts vells maoistes s’escandalitzen avui dia per l’ús abusiu i descarat que Donald Trump fa de les xarxes socials, però el nou president dels EUA no fa res més que reproduir les tècniques de propaganda que utilitzaven els maoistes en format paper i que ells reproduïen com a lloros quan eren joves. Jo mateix vaig assistir als “seminaris de formació” que organitzava Bandera Roja sobre aquest llibre. I la qüestió és que encara recordo què hi discutíem.

Vaig pensar en Mao i el seu llibre de citacions quan vaig llegir que Lluís Llach havia dit a la ràdio que si no s’aproven els pressupostos se n’anirà. Precisament, una de les metàfores formulades per Mao i recollides en el capítol IV del Llibre roig, dedicat a aclarir el “tractament correcte de les contradiccions en el si del poble”, és molt adequada en aquests moments: “Els problemes de caràcter ideològic i els problemes de controvèrsia en el si del poble, cal resoldre’ls únicament pel mètode democràtic, per mitjà de la discussió, de la crítica, de la persuasió i de l’educació, i no per mètodes coactius o repressius”. És cert que Mao podia fer aquesta recomanació tan enraonada i també la contrària, però em quedo amb la versió amable del discurs del 1957, que li va servir per invitar el poble a saber distingir entre el que és correcte i el que no ho és. “Tot error ha de ser criticat –afirmava Mao– i tota herba verinosa, arrencada. No obstant això, la crítica no ha de ser mai dogmàtica; cal evitar el mètode metafísic per esforçar-se a aplicar el mètode dialèctic”.

Ai, la dialèctica! Hi ha marxistes que són qualsevol cosa menys dialèctics. Les citacions de Mao són més bigarrades i doctrinàries que els “consells” continguts en els tretze capítols de L’Art de la guerra, el tractat d’estratègia militar del pensador xinès Sun-Tzu (que altres escriuen Sunzi) i que periodistes i polítics actuals utilitzen per glosar les batalles parlamentàries. En un parlament com el nostre, amb més marxistes per metre quadrat que enlloc del món democràtic, ningú té en compte les recomanacions d’aquests dos xinesos tan distants en els temps però tan units per una mateixa idea: que l'essència de tot combat descansa en dos principis molts simples. Primer, que l'estratègia és superior a la violència i la intel·ligència, millor que la brutalitat, i, segon, que l'art suprem de la guerra és sotmetre l'enemic sense lluitar. Cal saber el que està bé i el que no per no perdre la iniciativa.

Al Parlament de Catalunya abunden els diputats alfa, encara que emprin el gènere femení, els quals no saben distingir entre l’enemic i l’aliat, entre la contradicció principal que enfronta els independentistes amb els seus enemics i la que es manifesta en el si dels independentistes, que en la versió maoista de la qüestió serien les discrepàncies entre els partits independentistes (per bé que Mao es referia a les tendències del partit únic) i en el si del poble. I per continuar amb la doctrina maoista, els independentistes haurien d’aprendre que no totes les contradiccions que hi ha en un mateix procés es resolen de la mateixa manera. És demanar massa. És per això que els partits independentistes estan encallats en la discussió de les minúcies d’un pressupost autonòmic que fa pudor de misèria encara que tothom vulgui tapar-ho amb el perfum de la seva colònia preferida. Són uns pressupostos capats pel dèficit fiscal que ara ningú sembla voler recordar. Es pot governar un any més amb els pressupostos prorrogats, no ve d’aquí, però en aquest cas —i no sóc l’únic que ho diu— la majoria independentista haurà demostrat sobradament que no està preparada per dur-nos a votar i per aplicar els resultats d’un referèndum. Ja va passar el 27-S, quan la tossuderia d’una facció de l’independentisme va aconseguir afeblir la majoria absoluta aconseguida al Parlament després d’aquelles eleccions plebiscitàries.

Un any després d’aquella insistència de la CUP a substituir el candidat de Junts pel Sí a la presidència de la Generalitat per una altra persona, tornem a ser on estàvem, sense saber distingir entre el que és correcte i l’error, entre l’enemic i l’aliat, entre el que és substancial i el que és secundari, entre... Com que encara conservo el llibre de citacions de Mao, en repassar-lo he vist que quan era jove hi havia subratllat una frase molt significativa: “Tractar els camarades com a enemics és passar a la posició de l'enemic”. És clar que també he de reconèixer que els meus “camarades” d’aleshores van expulsar-me de l’organització pel pecat més mortal de tots els que un militant comunista podia cometre: “Ser un renegat nacionalista petitburgès”. Van expulsar-me d’una organització antifranquista per no ser prou fidel a la línia. I allò no era una excepció entre els grups d’extrema esquerra. Qui s’ha d’estranyar que amb actituds com aquesta Franco morís al llit? Si Lluís Llach se’n va, llavors sí que quedarà clar que l’independentisme no haurà sabut apreciar el que advertia Sun-Tzu sobre que a la guerra s’entra en batalla amb maniobres ortodoxes, però s’obté la victòria amb maniobres inesperades. Els independentistes ja fa temps que són massa previsibles i l’ortodòxia ha substituït la imaginació, que era el millor del maoisme.