He tingut l’ocasió de conèixer de prop a molts líders de l’oposició veneçolana —entre d’altres, l’influent nucli de Miami—, i n’he pogut entrevistar alguns per a “Punto Rojo”, un programa d’entrevistes especials que faig a Sud-amèrica. Per exemple, vaig entrevistar fa poc el diputat Richard Blanco, que va tenir el sinistre honor de ser el primer pres polític del chavisme i va aconseguir fugir del seu país miraculosament, després de passar un calvari. I també Elisa Trota, extraordinària lluitadora que porta gravada la paraula exili a la pell: el seu pare va exiliar-se a Veneçuela, tot fugint de la dictadura argentina, i ara ella s’ha hagut d’exiliar a l'Argentina, fugint de la dictadura veneçolana. També vaig tenir una intensa entrevista amb l’actriu veneçolana Rodha Torres, que està patint un calvari per treure el seu fill de la perillosa presó Rodeo 1, on està tancant sense cap càrrec, ni judici. El seu fill, que vivia a Los Angeles, la va anar a visitar. La policia de frontera el va aturar, li va semblar que era sospitós —massa modern, accent americà, atlètic— i se’l van quedar “para investigarlo”. Així va passar a ser un més dels centenars de “desapareguts” del país, que és com s’anomenen els presos que no estan documentats enlloc. Rodha va estar sis mesos buscant-lo desesperadament, sense saber si el seu fill era viu o mort, i finalment l’ha trobat a la presó. Tot i que no se li coneix cap activitat política i que no li imputen cap càrrec, li diuen que aquests tràmits són lents (sic). Aviat farà un any que el tenen tancat.
A cada conversa que he tingut amb opositors veneçolans, a cada entrevista que he fet, hi he trobat històries de vida sorprenents, carregades de coratge i determinació, però també d’un patiment extrem. Els veneçolans estan al límit, no només per les penúries que pateixen a causa del narcoestat que impera en el país. Ho estan perquè ho han fet tot, no s’han rendit malgrat la brutal repressió (centenars de presos polítics), han combatut democràticament, han guanyat unes eleccions massivament, malgrat la precarietat dels seus recursos, han vist com li robaven els resultats impunement, i amb tot, el règim continua robant, reprimint i governant despòticament. I tot amb l’aquiescència dels Petros i els Podemos i la resta de tota aquesta mandanga progre que s’esgargamella amb Israel, mentre defensa els pitjors tirans del món.
Escoltant-los, hom tendeix a creure que els veneçolans es cansaran, que el règim no caurà, que les màfies del narco no ho permetran, que aquesta dolorosa xacra durarà molts anys... I és aleshores quan tinc l’honor de tenir una llarga conversa amb María Corina Machado i la mirada canvia. Fem l’entrevista per Zoom, jo a Buenos Aires i ella en la clandestinitat, en algun lloc amagat del país. No ha marxat de Veneçuela, ni marxarà, malgrat que ha hagut de treure del país tota la família, pels riscos que patien; malgrat que cada dia sap que una bala adequadament perduda li pot segar la vida; malgrat la precarietat diària; malgrat els companys perduts, empresonats, exiliats... Malgrat tot “no marcharé, Pilar, nunca me iré de mi país”. I aleshores em parla de la seva família, del pare, que li va forjar les seves conviccions, de com varen organitzar les eleccions, del massiu moviment ciutadà que els va donar la victòria, de la resistència de la seva gent, de l’esperança... “Vamos a conseguirlo. El régimen caerá, y lo hará pronto”, i afegeix: “tú y yo nos vamos a abrazar en Caracas”. Aleshores em diu una frase que resumeix la tragèdia del present i l’esperança del futur del seu país: “Venezuela es ahora un hub criminal. Lo convertiremos en un hub energético”.
És María Corina Machado, una dona amb un coratge i una determinació tan notables que traspassa tots els obstacles i els perills que el règim li posa
És María Corina Machado, una dona amb un coratge i una determinació tan notables que traspassa tots els obstacles i els perills que el règim li posa, insubornable i infatigable. A hores d’ara, és la dona més important d’Amèrica Llatina i una de les més influents del món. No té cap autoritat, però posseeix l’autoritat de la seva constància i la seva dignitat humana. Acaba de rebre el Nobel de la pau. És un Nobel als ciutadans de Veneçuela, als empresonats, als que han mort, als que resisteixen dins del país, als que s’han exiliat, a tots els que lluiten perquè Veneçuela torni a ser el gran país que va ser i pot ser. Un Nobel a la cara de Maduro, dels narcos, dels Petro, de les esquerres reaccionàries que els donen suport. Un Nobel just per a una causa extraordinària: la de la llibertat. “¡Felicidades, María Corina! ¡Nos abrazaremos en Caracas!”