Recordo que quan l'Abel Cutillas va marxar a París vam fer un Bar del Rick explicant que la millor ciutat del món per veure l'ensorrament de l'ordre occidental era la capital de França i no pas Nova York. Potser no és tan estrany, doncs, que Zemmour sigui més rellevant que no pas Macron per entendre per què la democràcia fa aigües, i França s'ensorra.
Zemmour és una caricatura de l'ossificació de la política moderna. La presència exagerada que té en el debat electoral francès només s'entén per la crisi sistèmica que pateix la democràcia, especialment a Europa. Justament perquè els estudis donen a Macron gairebé d'un 80 per cent de possibilitats de repetir la victoria de fa cinc anys, la figura de Zemmour genera una atenció tan intensa.
Zemmour són els bigotis de Dalí, el nas operat de Michael Jackson, el somni ianqui de París, les patilles d'elefant de l'Elvis; és una distracció més o menys entretinguda de les contradiccions i la feblesa del sistema. En una època en la qual la política ha deixat de funcionar fins i tot com a espectacle, Zemmour és la darrera genialitat d'una cultura que s'enfonsa.
Els polítics europeus, que abans de la Primera Guerra Mundial s'havien convertit en titelles de l'exèrcit, ara són titelles dels grans interessos econòmics
Es parla de Zemmour perquè els líders tendeixen a assemblar-se ja no a Angela Merkel, que era avorrida de collons, sinó a Pere Aragonès. Es parla de Zemmour perquè ningú no té ni idea de com es diu el nou canceller d'Alemanya. El fet que un narcisista com Macron cregui que ha de recórrer al perfil baix per recollir el lideratge europeu de Merkel, explica per què la fama de Zemmour és inofensiva, o més ben dit, és pura droga.
Trump era un clown que es va escapar del circ. A Zemmour se l'ha d'analitzar com s'analitzaria un venedor d'enciclopèdies. Només cal veure els debats arrossegats que genera sobre el nazisme o sobre el règim de Vichy ―l'autèntic― per adonar-se que la política s'ha convertit en una delegació histriònica de la Viquipèdia.
Els polítics europeus, que abans de la Primera Guerra Mundial s'havien convertit en titelles de l'exèrcit, ara són titelles dels grans interessos econòmics. Macron diu que l'objectiu de Rússia no és envair Ucraïna perquè, igual que Putin, sap que els banquers no van a la guerra. Putin veu Zemmour i pensa que si Europa no aconsegueix regenerar la democràcia el seu sistema oligàrquic tindrà la mateixa influència al continent que va tenir el model soviètic.
A mi Zemmour m'entendreix perquè és fill de la França eterna dels formatges i de les esglésies; una França que fa segles que no troba la manera explicar-se i que va de derrota en derrota, igual que Catalunya. Em sembla que el desencís que tindran els seus admiradors acabarà de posar de manifest que el poder de la gent, si és que encara en té algun, ja no passa per la política, o en tot cas, per la política tal com la coneixíem; segurament perquè els diners han agafat el paper dogmàtic i vulgar que fa un segle van tenir els exèrcits.
Sempre que veig una notícia de Zemmour al New York Times tinc el mateix pensament: per quin túnel em podré escapar quan arribi la factura grossa d'aquesta època tan demencial i tan intensa?