Si haguessis de participar en un jurat literari, a qui votaries?, li pregunto a una amiga. Votaries per un autor anodí, però que lligués molt bé les frases o, en canvi, preferiries premiar un autor d’estil desmanegat, però que et toqués el voraviu d’alguna manera? Evidentment, jo triaria el text que em fes prendre partit, que m’obligués a repensar la meva posició en el món.

Jo mateix vaig escriure la biografia de Companys sense saber com funcionaven els paràgrafs. A la impremta encara en vaig marcar uns quants, aconsellat per una correctora. I el llibre de Josep Pla, el vaig fer a les palpentes, mentre aprenia a escriure en primera persona. Encara avui miro de trobar hores per polir els dos llibres i, tot i així, dotze anys després, es venen.

De vegades, oblidem que la vocació només és un mitjà, un instrument per donar forma a una manera angelical d’estar en el món. Si no et mou cap idea de puresa, si no necessites expressar cap intuïció irreductible, si no sents el pes d’un do, d’alguna visió que has de compartir amb el món intacte, tant se val que parlis, que ballis o que expliquis acudits molt bé. No seràs un bon professional de res.

La tècnica enlaira la forma només quan podries prescindir-ne sense alterar l’essència. Per molta vocació que tinguis, la diferència entre ser polític o fer de polític és tan insalvable com la distància que hi ha entre ser escriptor i fer vida literària. Per això els nazis no van guanyar la guerra, tot i que tenien el millor exèrcit. Per això els resistents d'El Álamo van separar Texas de Mèxic. Per això encara celebrem el 1714 i Hillary Clinton va perdre. 

De vegades la vocació i l’àngel poden semblar la mateixa cosa, però no tenen res a veure. El polític de debò no persegueix el poder, sinó que persegueix la glòria, igual que l’escriptor de debò, no persegueix premis literaris, sinó que persegueix la possibilitat d’escriure llibres que durin. El fet que els polítics professionals d’aquest país hagin convertit la idea de puresa en un dels seus menyspreus dialèctics preferits ja diu fins a quin punt són unes toies. 

La democràcia es va inventar perquè tothom pogués defensar els seus principis sense haver de jugar-s’hi la vida. Estigmatitzar la idea de puresa és estigmatitzar la mateixa idea del bé, és a dir, el dret que, en una democràcia, tothom hauria d'haver de desenvolupar les seves intuïcions en unes condicions de competència equitatives. Si no et vertebra cap idea de puresa, al final tot resulta negociable i només pots fer feines manuals i secundàries, que és com vivim els catalans a Espanya. 

Per això em sembla que apostar per l’Adrià Alsina com a quatre de la llista de les primàries és un error. A diferència dels membres de l’equip de Jordi Graupera, l’Alsina no s’ha quedat mai sol defensant una idea, ni molt menys la idea de la independència. Com que no ha tingut mai cap idea pròpia, sempre s’ha adherit a les idees dels altres quan ja funcionaven i les ha abandonat quan ja era massa tard per a tothom menys per a ell. 

L’Alsina és perfecte per a un país com el que tenim, organitzat sobre la convicció que una persona pot viure dignament sense necessitat de defensar res de sagrat ni d’irreductible. És perfecte per empassar-te fins al darrer dia totes les mentides de Jordi Sànchez i després dir que has vist la llum. És perfecte per criticar el processisme amb el llacet groc a la solapa, o per fer una campanya com a independent sense dir que ets el candidat d’un partit i la seva  aposta econòmica ―una mica com Manuel Valls―.

És perfecte, en definitiva, per fer una política de cara a la galeria que saquegi Barcelona, una vegada la Generalitat s’ha quedat més seca que la mamella d’una vaca índia. La polseguera que s’ha aixecat al voltant seu, igual que la seva trajectòria, em recorden amb tristesa que, en aquest país, totes les disputes polítiques que tenim al final sempre van sobre la quantitat de llibertat individual que Catalunya pot absorbir sota la bota espanyola.