Veig que els principals diaris de Londres i Nova York han començat a publicar de manera més o menys intencionada articles que discuteixen el futur de les ciutats. Just quan semblava que la vida urbana havia de substituir la vida nacional com a marc d’explicació del món, el bitxet groc de Wuhan s’ha posat a punxar globus.
Les ciutats s’hauran de repensar i, mentrestant, els superrics es buscaran llocs més tranquils i més segurs per viure. La distància social és l’excusa perfecta per abandonar algunes formes d’especulació que havien tocat sostre des de feia temps. Fins i tot Richard Florida s’ha dedicat els darrers anys a parlar de la crisi urbana.
La bestiola asiàtica ha dispersat el fum que els interessos polítics i econòmics havien condensat al voltant de les grans ciutats i el seu mercat immobiliari. Les elits del món occidental havien concebut la vida urbana com un gran escenari hedonista per gestionar la riquesa dels seus competidors del món àrab, asiàtic i eslau.
El problema és que les ciutats que prevalen són les que s’enfronten als conflictes del seu temps i lluiten per donar-los una solució universal i constructiva. Les que eviten els problemes per no molestar els rics amb discursos i atraccions de balneari fan figa tard o d’hora. Una ciutat ha d’enlluernar però no por ser només un fons d’inversió ni un aparador per a milionaris i turistes.
Abans que la pandèmia esclatés semblava que si no vivies al rovell de l’ou d’una gran ciutat no eres ningú. A ciutats com Londres, París i Nova York cada any hi havia algun oligarca exòtic, amb les mans tacades de sang, que comprava un apartament a preu de rècord Guiness. Mentrestant, les infermeres i els mestres havien de viure cada dia més lluny de la seva feina.
Els propers anys és possible que l’obsessió per instal·lar-se en un carrer o un barri mundialment conegut vagi de baixa. Viure en una casa de camp, si pot ser amb xòfer i servei, es tornarà tan glamurós com era viure en un gratacels de la cinquena avinguda quan es va estrenar Gossip Girl el 2007. La pandèmia fins i tot ha promogut el lloguer de iots per famílies megariques que busquen un isolament de luxe.
La plutocratització de les ciutats que ha ofegat les democràcies ja no dona per més. Em sap greu pels apartaments de milionari que fa anys que es moren de fàstic a l’edifici Winterthur de Francesc Macià, davant de casa meva. L’any passat, quan La Caixa va ocupar els baixos per fer-hi una cafeteria, ja feia anys que veia decaure el meu barri.
El bitxet groc de Wuhan donarà el toc de gràcia a moltes formes de fer i de pensar deficitàries i les ciutats occidentals passaran una mala temporada; com a mínim fins que la vida torni a omplir els espais esterilitzats per la xerrameca oportunista dels diners sense propòsit ni esperit.