Des que vas marxar, el vespre se m‘omple de fantasmes que m’inflen el cap de cabòries i em xiuxiuegen coses a l’orella que amb prou feines puc entendre. És veritat que visc en una mena de desordre còsmic, com si un avió s’hagués estavellat contra la paret del menjador i encara esperés que vinguessin els bombers i hagués de viure amb el forat i els trossos de carn barrejats entre la runa. Però el vespre sempre havia estat per mi un bàlsam, el millor moment del dia. 

Quan el sol cau i els edificis creixen, i les flors sembla que retornin les sobralles de la llum que han recollit durant el dia, acostumo a buscar una excusa per sortir al carrer a donar un tomb. M’agrada veure com tothom circula electritzat per les ganes de plegar i d’abandonar-se dolçament als corrents més íntims i espontanis de la vida. La llum dona a les escenes una vibració ambigua i és fàcil assaborir el valor poètic dels detalls quotidians i també la seva naturalesa insignificant i fugissera.

Fins i tot en les èpoques difícils, la llum minvant del vespre m’ajudava a dissoldre’m en el món. Era una mica com quan entres en una piscina silenciosa o et claves una dutxa com Déu mana. Sortia a passejar i em relaxava, contemplava la processó de coses que passaven davant meu i deixava volar els pensaments tranquil de constatar que res depèn gaire de mi. M’agradava sentir-me insignificant davant l’ocàs d’un altre dia, relativitzava la passió que poso a defensar les coses que m’estimo.

Des que tu no hi ets, però, els vespres s’han tornat difícils i el barri sembla un bosc de Transilvània en una nit de lluna plena. A tot arreu hi veig espectres o em sembla sentir-hi l’udol del passat. De vegades és un passat tan proper que sembla que encara bategui i, de vegades resulta tan remot, que és com si em volgués dir alguna cosa. No és només que pensi en tu i que et vegi a cada aparador i a cada pas de vianants. També penso en el pare i en els avis i en el significat de les coses que hem viscut.

L’altre dia, en un banc de Diagonal, em vaig aturar a llegir un article que el Borja Vilallonga ha escrit al Temps sobre el Mas de Josep Pla. Davant, hi tenia la botiga que la marca Hackett va obrir fa un parell de mesos, just quan tu començaves a marxar. No fa gaire m’hi vaig emprovar una camisa blanca que em va fer pensar en aquelles que em vas comprar al Corte Inglés, també d’aquesta marca, ja fa anys, amb l’esperança que m’acostumés a vestir bé.

En l’article, el Borja explicava per què ha marxat de Barcelona i s’ha instal·lat a Llagostera, a través del cas de Pla. Escrivia que, a la capital del país, les dimensions de la derrota es viuen d’una forma massa descarnada. Es queixava que “poc es comprèn l’impacte que una derrota pot tenir sobre la psicologia i la mentalitat d’un poble i els individus que en formen part”. Recordava que no va ser només Pla que va buscar la seva llibertat lluny de Barcelona. Rodoreda, per exemple, es va instal·lar a Romanyà tornant de l’exili. 

És veritat que quan un país és ocupat la fabricació de la realitat es subverteix de forma tan constant i tan profunda que la vida interior queda fàcilment encadenada a la misèria exterior, fins a marcir-se. En un país que no és lliure, les febleses degeneren més de pressa i les absències es tornen més violentes perquè són més difícils de substituir. Jo encara em guardo per mi que vas marxar ―un 18 de juliol, curiosament― perquè no volies tornar a viure sense el pare una repetició del que ja havies viscut.

Tot i això, amb 25 anys que fa que visc pel meu compte, he donat prou voltes per saber que aquest barri és casa meva. Aquests dies que estic tan receptiu, cada escena que veig pel carrer em transporta a un record que havia oblidat que tenia. A l’Eixample hi van viure els meus avis i els meus pares i fins i tot els meus besavis. Aquí vam vèncer el segle XX i aquí vam alçar el món que m’ha permès comprar un bon pis i escriure sense convertir-me en un altre pallasso.

De vegades, quan veig el panorama, em sento igual que Bambi després d’haver enviat la seva mare a morir en mans de caçadors furtius. Quan el vespre s’omple de fantasmes, em pregunto si no t’hagués hagut de protegir millor de les coses que sabia, ja que no podia protegir-te de les que no sabia. Em sap greu haver sigut tan lent i que tot m’hagi costat tant. Però en aquest tros de ciutat hi tinc les arrels i els meus fantasmes i ho perdria tot si, per escapolir-me, l’entregués als bàrbars.