Espanya té un problema de reciclatge amb les dues estrelles que l’Ibex 35 va contribuir a crear per combatre l’independentisme. Pablo Iglesias i Albert Rivera no volen fer el paper del cornut que paga el beure, com si fossin vulgars polítics catalans. No sé fins a quin punt la seva actitud respon a conviccions de caire democràtic, però el fet és que es resisteixen a apuntalar el sistema que havien promès regenerar. 

Madrid sempre ha tingut tendència a patir canvis de govern traumàtics, però la situació de Catalunya ha encarit el preu de l’estabilitat fins a límits que devoren la política espanyola. Com escrivia fa uns dies el notari Burniol, la millor solució per l’Estat seria que el PP contribuís a la investidura de Pedro Sánchez i fes el paper de dreta responsable. La situació és tan explosiva que La Vanguardia ha esdevingut una referència en la democràcia espanyola.

Per legitimar la repressió de Catalunya, el PSOE es recolza en el president de França, que busca les fonts del seu poder en el repartiment de càrrecs europeus i en el control del mercat més gran del món. El projecte europeista de Madrid és la unitat d’Espanya, mentre que el de París és la sostenibilitat del seu universalisme màgic. Tots dos combinen bé en aquesta època de desconcert, marcada per la passivitat d’Alemanya i la vitalitat sobrevinguda dels països de l’Est. 

El resultat de les eleccions gregues anticipa el full de ruta que l’Europa de Macron té previst per Espanya i Catalunya. Després de quatre anys de rebombori, els grecs han triat un primer ministre conservador, que prové directament d’una de les grans nissagues de l’Atenes postdictatorial dels anys setanta. Espanya també intenta superar la nova política mirant enrere. Madrid vol tornar al bipartidisme per guanyar temps al futur.

A Catalunya, la punta de llança del retorn a la vella política és el pacte que els partits de CiU han rubricat amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Mentre escric això, ERC ha ofert la presidència de la Diputació als nois de Puigdemont, a canvi que trenquin el pacte amb els socialistes. La mateixa lluita pel poder entre convergents i republicans que va impedir la independència amenaça ara de fer impossible l’estabilització d’Espanya.

Els partits de CiU no poden fer la comèdia de votar contra la investidura de Sánchez, si ERC no s’absté, i és difícil que ERC s’abstingui si se sent exclosa del repartiment de premis. Els republicans comencen a adonar-se que sempre seran comptats com uns pàries en l’ordre espanyol, per més concessions que facin i més que s'arrosseguin. Podemos i Ciutadans es troben en una situació semblant, amb l’afegit que els seus líders són espanyols i no tenen la sang d’orxata. 

Com que ni Podemos ni Ciutadans han servit per destruir l’independentisme, l’Estat intenta repetir amb un PSOE esterilitzat l’operació que va elevar Felipe González als anys vuitanta. El problema és que Catalunya ha canviat i que no és el mateix entregar el poder a una generació de polítics de 40 anys que es volen menjar el món que intentar utilitzar-los com han fet els vells que encara dominen les bambolines del percal català i espanyol.

Les segones parts no solen funcionar, i menys quan s'utilitzen per resoldre problemes que, en el fons, ja estan superats. Espanya té por d’un futur sense Catalunya i fa veure que cal reconstruir una democràcia que ja estava construïda. Iglesias i Rivera van néixer per acabar amb l’independentisme, no pas per transformar Espanya i, per això, només tindran un futur en la mesura que Catalunya desaparegui del seu mapa polític. 

La paradoxa és que, descartat el genocidi i el règim militar, només els queda la independència.