Resulta gairebé entranyable de veure l'esforç que el Conde i la seva Cobi Troupe de convergents i socialistes fan per tornar a posar els ous dins de les closques. Jordi Sànchez és tan sols la punta de l'iceberg d'una trama fondíssima que fa segles que viu d'explotar les misèries del país i el pecat original d'Espanya, que és la imposició del castellà.

Sànchez no ha pres cap decisió política en la seva vida, ni ha negociat mai cap govern, encara que la premsa miri de pintar-lo com un líder. Si la militància de Puigdemont el troba autoritari és perquè obeeix ordres de figures que no estan en primer pla, i no sempre pot donar explicacions, o té la informació necessària per poder donar-les.

La dècada de l'independentisme ha fet saltar pels aires molts tabús, i ha estripat els límits de la llengua. Si els catalans tinguessin una relació més saludable amb el seu idioma els partits processistes no haurien pogut portar tan lluny el seu teatre. Arribarà un dia que el català retorçat dels darrers anys s'estudiarà igual que s'estudia l'alemany dels nazis —naturalment, marcant les diferències.

El col·lapse del procés ha deixat una buidor tan gran que ara qualsevol discurs o tergiversació sembla que surti a compte. El règim de Vichy paga poc però paga amb regularitat i és humà que proliferin els somriures de conill i els vodevils oportunistes en els espais retòrics arrasats per les mentides. La bombolla autonòmica fa mans i mànigues per tornar al vell nyigo-nyigo, però com diuen a Madrid, la realitat sempre s'imposa.

Cada cop serà més difícil amagar la brutícia espiritual i la prostitució intel·lectual que exigeix la submissió a Espanya sota les catifes de la llengua

El règim de Vichy farà mal, igual que també va fer mal Franco i la seva premsa d'aprofitats i de salvatges, però tot té un límit, en aquesta vida. Si els espanyols no van poder forçar el país a tornar al català espellifat anterior a Pompeu Fabra, és difícil que ara puguin forçar-lo a reinstaurar els equilibris retòrics del debat polític autonòmic. Convergència ho té difícil per recuperar l'hegemonia.

Junqueras ha portat la retòrica de Pujol fins a la seva màxima caricatura i presentant-se obertament com un esclau grotesc dels espanyols ha deixat els convergents sense marge de maniobra. Gabriel Rufián sempre semblarà més honest que qualsevol tuit conciliador de Jordi Graupera, per entendre'ns. Com a líder, Junqueras sempre serà més genuí que Sànchez o que qualsevol titella que la bombolla de Vichy es tregui de la màniga.

Amb l'ajut del Conde i dels socialistes, els convergents busquen en el bagul de les disfresses una manera de presentar-se com una alternativa a ERC, però es troben que totes les disfresses vesteixen exactament la mateixa meuca. Com que Catalunya difícilment donarà mai una majoria clara als nois de Junqueras, ens farem un tip de veure ànimes de càntir bullint-se al bany Maria.

Els convergents no trobaran fórmules millors que el lideratge disminuït de Pere Aragonès. Cada cop serà més difícil amagar la brutícia espiritual i la prostitució intel·lectual que exigeix la submissió a Espanya sota les catifes de la llengua. Només cal veure com Jordi Amat va heretant les medalles dels vells processistes, i com Bernat Dedéu exposa cruament el seu cinisme per no haver de sentir-se com Lluís Bassets.

La deriva d'El Periódico, sota la direcció d'un antic periodista de l'Avui, assenyala el futur de la Catalunya de Vichy: espanyolització i folklore. Aquest programa deu agradar al senyor Conde, però no crec que agradi ni tan sols a Jordi Juan, el seu director de circumstàncies. Sense la cohesió que li donava l'hegemonia convergent, el debat polític autonòmic anirà momificant-se i la distància entre els catalans i les institucions s'anirà tornant un altre cop creativa i perillosa.

En el fons, la llengua retorçada del procés oferia als catalans un imaginari espanyol, igual que el nyigo-nyigo de Pujol, que ha quedat fora de joc més per pesat que per corrupte. El marc de la llengua catalana, fins i tot de la llengua retorçada pels partits, avui dia és Europa. Aquest fenomen és d'una profunditat tan gran que si hagués estat previst en el seu moment ni El Periódico ni La Vanguardia haurien estat autoritzats a sortir traduïts a l'idioma del país.

La llengua, que és carn de l'ànima, tendirà a escapar-se cada dia més dels monopolis autonòmics cap a la resta d'Europa. Tant se val que algunes fortunes intentin controlar-la per fer-hi negoci, la seva força poètica ens acabarà arrossegant a tots. Quan el mur de Berlín caigui, caurà sobre el cap dels catalans que es van adormint discretament sota el seu barret de mexicà, estovats pels mariatxis ebris de vichy de la premsa subvencionada.