El primer record que tinc de Josep Carner és un examen suspès de literatura catalana. Vaig escriure el nom del poeta castellanitzat, potser influït pels policies que em demanaven el DNI quan els meus amics i jo ens sentíem lliures de pixar al carrer de matinada entre els cotxes aparcats ―“A ver, chico, el Carné―. 

La professora em va enviar directe a recuperació amb bon criteri, perquè ni tan sols després de superar l’examen no hauria sabut explicar què havia après estudiant els poemes d’El cor quiet. De les classes de literatura, en recordo l’estupefacció que em produïa llegir els autors del meu país com si fossin bruixots d’una llengua exòtica en un temps estrany. Era com si, en lloc de lletres, ens haguessin deixat jeroglífics.

Llavors es parlava de 1984, la novel·la de George Orwell que explica com es pot deshumanitzar i esclavitzar una societat forçant el llenguatge. En canvi, estudiàvem Carner com si entre ell i nosaltres no hagués passat res. Ningú no hauria dit que veníem d'un silenci fosc i que calia tornar a aprendre a emparaular el món des de la base com es fa amb les criatures ―a les quals no es dona Marcel Proust perquè aprenguin a llegir―.

El català era un idioma insegur, que semblava haver perdut la capacitat d’expressar sentiments viscerals, que són els que t’ajuden a pensar amb rectitud i et permeten protegir-te dels estafadors i els ases. De vegades em fa l’efecte que la vocació d’escriure em va venir de la necessitat de connectar amb les fondàries de la llengua que els meus pares m’havien llegat com si fos un tractor vell.

El llenguatge ens allunya dels animals i ens acosta a Déu perquè ens permet de transcendir l’espai i el temps. La llengua és l’única eina que tenim per expressar d’una forma lògica les intuïcions de l’ànima. Cada vegada que un unionista diu que l’independentisme és sentimental me’n recordo del bilingüisme dels franquistes i dels meus problemes per empatitzar amb Carner. 

Per llegir Carner has d’estar entrenat. Has d’haver aprofundit en el temps que portes dins, i haver-te familiaritzat amb els tresors dels vaixells enfonsats a la Mediterrània. Has d’entendre que el castellà no sols és la llengua que parla l’enemic, sinó que també és la llengua que tu parles molt sovint quan t’obstines a posar-te obstacles.

Carner t’ajuda a entendre que no hi ha diferència entre els imbècils que diuen que les llengües serveixen per comunicar-se i els esguerradets que atribueixen sentiments humans als animals. Eugeni d’Ors intentava recrear l’imperi, i per això escriu amb to de falset, però Carner el portava dins i l’evoca d’una forma tan espontània i terrenal que gairebé sembla un miracle.   

Avui Carner es riuria dels que creuen que, per resoldre els problemes de Catalunya, cal diluir la identitat. Quan llegeixo Carner entenc per què sempre he preferit passar per un mico salvatge que no pas per espanyol. El cosmopolitisme no és un carnaval ni un ball de disfresses, ni necessita que Arrimadas se senti com a casa o comprengui les coses que dono per descomptades.

Sagarra em va descobrir que es podia escriure en català com es pot escriure en qualsevol llengua civilitzada. Pla em va ensenyar que, posats a ser una mica provincià, sempre seria molt més coherent ser-ho d’Itàlia o de França. Amb Carner, vaig entendre que l’universalisme és un trencadís de veritats inefables explicades ―o si cal barbotejades― a través del geni diví de les llengües locals.