La posteritat explicarà que, abans de l'1 d'octubre, Oriol Junqueras va tancar un pacte amb el PP de Rajoy i amb el sector més cínic i més ateu de CiU, per rematar Jordi Pujol i convertir-se en el nou virrei de Catalunya. Amb l'ajut de l'ANC de Jordi Sànchez, l'estat major del procés havia de facilitar la transició del pujolisme al junquerisme fent creïble el fracàs del referèndum.

Una de les darreres mesures del teatre va ser omplir el govern de patriotes com Quim Forn, per penjar-los el mort de la desfeta. A la Clara Ponsatí li vaig dir que intentarien fer servir el seu honor "per eixugar-se el cul", quan la van fer consellera, i ves a mirar si vaig encertar-la. Carles Puigdemont estava disposat a fer servir el seu pedigrí per aplanar el camí a Junqueras. Així, ningú no sap quants vots van entrar a les urnes de l'1 d'octubre, ni tan sols Tatxo Benet que va posar la seu de Mediapro al servei de la comèdia.

El pla va néixer coix perquè Marta Rovira es va sentir traïda pel president d'ERC i per bona part del seu partit, quan les primeres detencions van fer impossible que se seguís autoenganyant, a primers de setembre. La tossuderia de Rovira i l'organització de la dissidència va fer que la setmana de l'1 d'octubre la direcció de l'ANC fallés a l'hora d'enviar la gent a casa. Els intents d'inutilitzar Jordi Graupera tampoc no van funcionar com es preveia.

La confessió de Pujol va servir a l'Estat per treure's de sobre el rei Joan Carles, mentre que l'empresonament arbitrari dels polítics va servir per demonitzar el PP i fer pagar al govern de Rajoy les porres de l'1 d'octubre

Quan l'1 d'octubre va sortir de mare, una part de convergència va intentar aprofitar que Puigdemont no volia quedar com un traïdor per renegociar el pacte a l'alça. El misteriós tuit de les 155 monedes de plata que Rufián va piular quan Puigdemont va començar a tocar tots els botons, era un retret als convergents que posaven l'acord en perill, fent veure que no volien tornar a l'autonomisme. El 26 d'octubre, Jordi Cuminal va marxar del PDeCAT i va registrar un partit nou per si les mosques.

Llavors, ja feia mesos que la ràdio del Conde de Godó inflava el cap dels catalans dient que el junquerisme és amor. En realitat, Junqueras no escampava aquesta idea per parlar amb el poble, sinó per convèncer el món de CiU que amenaçava d'espatllar el pacte per defensar les seves prebendes. Ho sé per la cara que feia Marc Álvaro cada cop que em trobava per la facultat.

—Sé que tens un grup de Whatsapp amb Junqueras —em va dir un dia amb una barreja de por i de paternalisme—. Pensa que va explicant pel Círculo Ecuestre que ell pot fer la feina de Convergència amb més credibilitat perquè és independentista de tota la vida.

Les eleccions del 21-D van acabar d'embolicar la troca. Toni Castellà i Elisenda Paluzie van refusar de presentar-se als comicis i aclarir què havia passat. Només l'instint de supervivència de Puigdemont, barrejat amb l'avarícia dels joves convergents, va evitar que la reculada fos immediata. ERC no va poder guanyar les eleccions perquè Marta Rovira no és prou cínica i Junqueras va quedar a mercè del tribalisme convergent i de la crueltat dels espanyols.

En un acte que no sé encara com qualificar, Jordi Graupera va desenterrar llavors una idea que feia temps que parlàvem. Ell tenia l'obsessió de les primàries i jo tenia l'obsessió de Barcelona, i vam mirar de salvar els mobles, aplegant les restes vives del naufragi. No feia ni un any del referèndum, que un exconseller d'ERC ens va dir, amb cara de socialista intocable: "Pensa que quatre anys a la presó no són res al costat de passar-te tota la vida a l'exili".

Si repasso les coses que he vist des d'aleshores, diria que els indults estaven pactats d'entrada. La confessió de Pujol va servir a l'Estat per treure's de sobre el rei Joan Carles, mentre que l'empresonament arbitrari dels polítics va servir per demonitzar el PP i fer pagar al govern de Rajoy les porres de l'1 d'octubre. També va servir per atiar el fantasma de la ultradreta a TV3, amb la col·laboració del seu director, Vicent Sanchis, que és valencià i fusterià i sap quines ferides fan sagnar la bèstia.

Ara que Junqueras sortirà de la presó, el món dispers de convergència és un corral de gallines esverades. Tot i que Pujol ha beneït Junqueras per salvar-se, Jordi Amat no hauria escrit mai un llibre com el del xofer assassí si la caiguda en desgràcia del primer virrei modern no fos una cosa quasi feta. Amat té la mateixa idea petita del poder que els sectors de Convergència que han intentat apartar Pujol i treure profit de l'empresonament de Junqueras, per això l'article de Marina Porras sobre el seu llibre va tocar tan tendre.

Pujol intenta manegar per deixar alguna cosa a la posteritat però ha perdut el sentit de la grandesa i cada vegada té menys homes. El món pujolista ha grapejat tant el país que ja només és capaç de generar caricatures com Quim Torra. El president vicari va servir per guanyar temps a canvi de frenar Puigdemont a Europa, però no ha servit ni servirà per alçar res que pugui fer-se necessari en la nova Catalunya del virrei republicà.

Vençudes i desorientades, les faccions de Convergència es pregunten què passarà quan Junqueras torni al Palau de la Generalitat. S'han fet tants acudits sobre ell que ningú no gosa dir si tornarà com una oca mullada o com el comte de Montecristo. A ERC se senten guanyadors i es preparen per a vint anys d'hegemonia, encara que sigui autoritària i estrafeta. Quan els republicans veuen com es comporten els convergents més cridaners, somriuen de saber que s'ha rendit molt més de pressa.

Junqueras em va dir en un sopar que és inútil fer plans perquè la història els desbarata el dia que menys t'ho penses. A mi, em sembla fàcil de preveure que aquesta vegada no és pas Convergència qui li farà la traveta. Els seus problemes vindran de la pèrdua de poder dels polítics, i especialment dels polítics autonòmics. A mesura que els estats europeus tornin al centralisme, només quedarà el poder dur de Madrid i la ferotgia dels catalans que encara no han estat consumits per la crueltat i pel cinisme.