Els articles de López Burniol sobre els anys trenta em recorden un llibre que vaig llegir fa temps sobre la caiguda de les grans dinasties europees. La tesi era que hi ha un moment que si els règims no cauen per la incompetència dels seus líders cauen pel simple esgotament de les seves lògiques internes. El llibre descrivia la bombolla que aïllava els reis i els diplomàtics a primers del segle XX i es podria aplicar als polítics actuals i els seus càrrecs de confiança.

El poder no pot viure a una distància infinita de la gent, ni refugiar-se en rituals i mecanismes momificats, que només atrauen la capacitat imitativa dels mediocres i dels oportunistes. El poder, si vol preservar-se, ha de treballar per mantenir un fons de geni i d’autenticitat que connecti amb la gent i vagi més enllà dels guarniments i la retòrica. Només així es pot permetre el luxe d’actuar amb generositat o de reaccionar amb duresa sense perdre la iniciativa i la legitimitat. 

La Segona República, igual que la dictadura de Primo de Rivera, es va enfonsar perquè només els vividors del règim estaven realment interessats a preservar-la. Franco es va mantenir durant anys perquè hi havia un gruix de població que s’identificava profundament amb la seva figura i el seu nacionalisme. El règim del 78 va funcionar mentre ETA va servir per justificar el pacte que l’esquerra espanyola havia fet amb la dictadura per blindar la unitat d’Espanya.

El pacte de la Transició, com la Guerra Civil o el règim de Primo de Rivera, va ser fruit d’una operació per evitar que Catalunya ―i, en segon terme, el País Basc― arribés a plantejar la independència de manera democràtica. Si el Rei hagués tingut dos dits de front no hauria acceptat rellevar el seu pobre pare amb l’argument de la corrupció i els escàndols de faldilles. Hauria exigit un pla perquè Catalunya pogués exercir el dret a l’autodeterminació sota el seu arbitratge.

El discurs que Felip VI va fer després de l’1 d’octubre va ser molt celebrat, però cada vegada es farà més evident que va esgotar el marge de la justícia i la política espanyola. El fet que només un parell d’anys després López Burniol utilitzi la dictadura de Primo de Rivera com a metàfora per alliçonar els darrers guardians del règim, il·lustra com ha evolucionat el panorama. Amb cada victòria sobre el procés, l’Espanya democràtica ha perdut un llençol.

Els intents de criminalitzar els referèndums i expulsar el dret a l’autodeterminació d’Europa no han funcionat. Com diu un amic meu, Espanya és com el Titanic després de xocar contra l’iceberg. Si els seus comandaments no es creuen que tan magnífica construcció pugui ensorrar-se al bell mig de l’oceà per culpa d’un simple tros de gel és perquè s’han cregut la seva pròpia propaganda.

López Burniol, igual que Antoni Puigverd, forma part d’una casta d’intel·lectuals progressistes que van acceptar viure a la cresta de l'onada a canvi de negar el pa i la sal a la llibertat de Catalunya i de fer els ulls grossos amb l’herència de la dictadura. Com que han viscut de la doble moral del règim, ara no poden fer-lo evolucionar i és lògic que tinguin la sensació que si no el salven tal com era s’ensorraran amb ell. 

Després de tants anys de comèdia antinacionalista deu ser depriment veure que, d’aquell guinyol brillant, tan cosmopolita, només en queda Miquel Iceta intentant fer d’Artur Mas. A la Transició, la política encara treia bona part de la seva força i legitimitat de les carnisseries de l’exèrcit; ara les treu exclusivament del poble. Heus aquí el detall que el Rei no va tenir en compte quan va sortir a fer la seva arenga, després de l’1 d’octubre.