L’Enric Juliana va publicar diumenge un article sobre "el nou cicle electoral" que tenia voluntat de marcar època i que es titulava "Espanya és el tema". Si no em falla la memòria, l'endemà que Artur Mas es quedés sense la "majoria excepcional" que demanava en els comicis del 2012, en va treure un que va fer forrolla i que es titulava: "Guanya Espanya". 

Llavors el rei Joan Carles no havia abdicat, encara; CiU no havia desaparegut, Ciutadans no havia desembarcat a Madrid i la ultradreta no marcava el ritme de l’agenda espanyola. Els darrers anys els pilars de l’Estat han estat fortament erosionats per la política catalana. Tant és així, que el futur del PSOE està en mans tres partits que no van votar la Constitució i que han treballat en contra seu sempre que han pogut ―ERC, Podemos i PNB―.

Juliana té raó que la flamarada espanyolista marca els debats dels partits de Madrid i Barcelona. Junqueras i Puigdemont s’han abraçat tan fort a la mitologia de la Segona República que Pedro Sánchez pot anar al Rosselló a reivindicar Antonio Machado sense que cap polític li recordi que ha sortit del seu país però no de Catalunya. Tot i així, les coses importants sovint ens passen desapercebudes fins que no les tenim a sobre.  

Les eleccions de l’abril a mi em recorden el llibre que Josep Pla va dedicar a Israel. Pla va farcir-lo de reflexions que encara avui travessen els discursos protegits per l’exèrcit espanyol. “Com és possible ―diuen― que els jueus, que generalment són tan llestos, que tenen un sentit tan pràctic, que saben amb claredat què volen a cada moment es dediquin a ressuscitar una llengua morta, que ningú no entén, que no té cap utilitat, havent pogut adoptar una llengua que els hauria permès de volar entre continents?”.

El fet que el món convergent vagi a les eleccions com una gallina sense cap i que l’imaginari de Rufián s’hagi apoderat de la cúpula d’ERC pot contribuir a fomentar la confusió. Tot i així, la propaganda ha perdut aquella capacitat d’emmascarar la realitat catalana que tenia en els temps de Franco. Estic segur que els corresponsals de La Vanguardia no trigaran a constatar que el tema important de les eleccions d’abril no és pas Espanya, sinó l’article 155, és a dir, la independència de Catalunya.

En el llibre d’Israel, Pla vaticina, sortejant la vigilància de la censura de Madrid: “Quan els jueus parlin i escriguin amb la seva llengua la seva personalitat serà molt més concreta i autèntica. Deixaran de ser esperits d’imitació, falsificacions i succedanis d’altres esperits. L’aparició d’Israel podria afavorir la germinació i l’eclosió de nous matisos originals de la cultura i la personalitat”. No és això el que ha passat a l’estat espanyol els darrers anys?

Espanya ha començat a trontollar tan bon punt els votants de Catalunya han gosat parlar del món en els seus propis termes. Jo no diria que l’eix social ha quedat absorbit pel nacional, com afirma Juliana, sinó més aviat que ja no el dissimula. Tampoc no criticaria que l’independentisme hagi fabricat la “política espanyola dels darrers 10 anys”. Ara ja no hi ha res que pugui amagar als catalans que han sigut rucs de creure que el benestar es podia mantenir deixant de banda els valors nacionals.

El PSOE alça la bandera d'Espanya pel mateix motiu que l'alcen Vox, el PP o Ciutadans, perquè és un partit espanyol que veu perillar la seva nació, tal com l’havia concebut sempre i tal com es va concebre en la Constitució, amb els catalans sotmesos i folkloritzats. Si el PSOE reivindica Espanya és perquè l’intent de Junqueras i de Mas de fer empassar als votants una segona Transició per tapar les seves mentides ha fracassat. 

Tant se val que Sergi Sol critiqui el nacionalisme de l’ANC o que Toni Soler participi en el linxament de Toni Albà per envernissar de sentiments humanitaris el gir oligàrquic d’ERC. Tant se val que els carronyers facin servir el dolor de les dones per dissimular el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. En altres èpoques havien fet servir els morts d’ETA i, en períodes més foscos, les txeques de l'estalinisme o les matances dels nazis a Polònia.

Si en els darrers 10 anys els espanyols han descobert la nació catalana al Principat, la propera legislatura és possible que assisteixin a l’eclosió del nacionalisme valencià i fins i tot balear. Pla sabia que Franco perseguia la seva llengua perquè connectava els catalans amb una història anterior a l’espanyola, que Madrid no podia controlar. “La resurrecció de l’hebreu equival a la reconstrucció de la societat d’Israel, atomitzada i dispersa durant gairebé dos mil anys”, escriu en el llibre. 

El referèndum de l’1 d’octubre ha posat en marxa, en el pla polític, la dinàmica que l’ensenyament de la llengua va posar en marxa en el pla social, a partir de 1980. Enredats per la seva arrogància mesetària, els nois de Podemos van utilitzar la força del dret a l’autodeterminació de catapulta per assaltar la Moncloa. Destruïda la possibilitat de conquerir el govern d’Espanya, la desintegració del seu espai té molts números per despertar els països catalans.

A mesura que els partits espanyols parlin més i més del seu país, Espanya esdevindrà una marca cada cop més estrafolària i antidemocràtica en els territoris de llengua catalana. A Vox, al PP i a Ciutadans els passarà, a Catalunya, com aquells barrets de torero que es venen a la Ramble. De res no servirà que Sánchez digui que la Constitució recull l’esperit de la República o que passi de puntetes per sobre el tema Gibraltar. És igual que presenti el PSOE com el partit de la concòrdia, en plan Francesc Cambó.

Tant si el PSOE guanya, com si perd les eleccions, els espanyols continuaran descobrint que la seva nació no pot integrar els catalans per la via democràtica. Si els partits de Madrid no han pogut dissoldre Catalunya dins l’Estat amagant la seva pròpia bandera, és difícil que ho aconsegueixin ara exacerbant el nacionalisme. La reactivació de l’article 155 per part d’un eventual govern de dretes tornaria a fer parlar el cas de Kosovo. 

En el cicle que s'obrirà aquest abril, doncs, el tema tornarà a ser Catalunya. El problema que té l’Espanya democràtica és que tothom té dret a gaudir de la seva pàtria i que no hi ha res més sensual que pertànyer a un país lliure. El règim del 1978, amb el Felip VI engabiat a dins, anirà quedant desfigurat en mans dels mateixos elements que els artífexs de la Transició van amagar al soterrani per intentar superar el passat autoritari de l’Estat.

Si el fenomen de Ciutadans no s’explica sense la immigració que Franco va utilitzar per mirar de castellanitzar Catalunya i València, Vox i el nou PP recorden massa l’Espanya que va obligar el pobre Pla a fer servir temes com la fundació de l’Estat d’Israel per parlar del seu país. La flamarada patriòtica que s’ha apoderat de la política espanyola contribuirà a separar encara més Madrid de Barcelona. En aquest sentit, es pot dir que és beneficiosa per a la llibertat.