Un dels Nadals que m’agrada més de recordar és el de la primera televisió en color. L’empresa del pare començava a fer diners i des de feia un parell d’anys havíem incorporat els presents de Santa Claus al programa de les festes. Els regals del dia de Reis i del meu aniversari no havien patit mai cap retallada, ni tan sols en els moments més aspres de dificultat. Llavors eren les dates que esperava amb més delit i les que omplien més la meva imaginació.

La mare ens va parar la taula a la cuina i el pare va venir a tancar la porta. “He sentit sorolls”, ens va dir en veu baixa, rient amb els ulls, amb una cara de misteri que semblava treta d’una sèrie de dibuixos animats de la Warner Bros. Quan el pare feia comèdia, les dents del davant li donaven un aire màgic i semblava que li haguessin crescut d’una forma estrafolària per algun motiu. La mare va sortir al passadís i es va sentir un tràfec. 

No recordo què menjàvem, potser rap amb llagostins, que era un plat típic de les festes d’aquella època. La Neus i l’Eila eren massa petites per entendre què passava, i van continuar menjant sense fer gaire cas de l’enrenou. La Laia i jo somrèiem i ens miràvem com dient-nos: “Estan una mica bogets, els nostres pares”. La mare ens va posar les postres mirant de dissimular, però el pare va començar a entrar i a sortir de la cuina cada cop més esverat per les seves pròpies bromes.

Aquell dia vaig començar a entendre que les festes de Nadal són una representació dels somnis i les ambicions que ens mantenen drets tot l’any

Com cada any, ens vam fer un tip de riure i, després d’ennuegar-nos amb els litxis, i de treure el Vichy pel nas, vam entrar en tromba al menjador. Al costat de l'arbre hi havia un paquet més gros que els altres, amb una tarja on hi posava escrit a mà: Família Vila. La finestra era oberta, a les copes hi havia moscatell. El pare va recollir un paper de terra i va dir amb una indignació postissa, feta de candor psicopedagògic: "El Santa Claus em sentirà, demà el trucaré a l’oficina de Lapònia i li diré que faci el favor de contractar patges professionals".

Jo ja m'havia resignat a no tenir mai una televisió en color i quan el pare em va dir que l’aparell no tenia marca perquè estava fet amb les millors peces dels fabricants més bons de tot el món, vaig tenir un moment de dubte: què diria als amics? Si en aquella època ja s’hagués parlat de marques blanques, la tria m’hauria semblat desafortunada. L’aparell venia sense el comandament perquè els pares no volien que ens escarxoféssim al sofà però tenia un disseny elegant i uns botonets taronges que semblaven molt moderns.

Quan vam engegar la televisió, la primera imatge que hi vam veure aparèixer va ser un Santa Claus barbut i gras que travessava el cel dalt d’un trineu. El Santa Claus semblava que ens deia adeu, mentre passava d’un costat a l’altre de la pantalla, i ens vam quedar una mica de pedra. El pare va ser el més ràpid a reaccionar. Va sortir al balcó i va començar a cridar, "adeu, adeu, gràcies, gràcies, bon viatge, a reveure!". La Neus i l’Eila van córrer darrere seu, i es van posar a buscar el trineu volador, en el cel negre de Barcelona. 

“On és, on és?”, demanaven les meves germanes cada cop més impacients. Corpresa per l’ensurt, i per la decepció d’haver deixat passar una ocasió tan especial, la Neus es va posar a plorar. Els pares van córrer a consolar-la. Com que no se’n sortien, s’hi van afegir l’Eila i la Laia. Per un moment jo també vaig perdre l’interès en la nova televisió. Aquell dia vaig començar a entendre que les festes de Nadal són una representació dels somnis i les ambicions que ens mantenen drets tot l’any, i que això que els setciències anomenen realitat sempre supera la ficció d’una manera o altra.