Vista des de Twitter, la cosa que em fa més angúnia de la guerra d'Ucraïna no són les bombes, sinó adonar-me que els recursos típics dels covards i dels hipòcrites es cremen cada cop més de pressa i més a prop de casa. L’exèrcit de Putin potser quedarà empantanegat en un nou Afganistan. Però Rússia no s’ha ficat en aquesta guerra per guanyar diners, ni per liderar un nou Ordre Mundial, com diu Bruno Maçaes amb un sectarisme que no fa per ell.
Rússia ha buscat a Ucraïna una forma de reivindicar els valors del seu imperialisme i, encara que no ens agradi, aquesta batalla ja la té guanyada ―sempre que els seus soldats no cometin l'error de perpetrar crims més vistosos que els de l’exèrcit nord-americà. Tothom es pregunta si Putin pot guanyar la guerra, però les guerres les guanyen els actors que tenen més capacitat d'influir lluny del camp de batalla. Els vencedors d’aquest conflicte sempre han sigut la Xina i els Estats Units.
Putin ha muntat el sidral just en el moment en què els americans tenien l’economia més tocada i més necessitaven donar prestigi al dòlar a través del negoci de les armes. Els xinesos també pateixen un descrèdit fort i, per fer evolucionar el seu poder, els convé un tercer país que posi a prova els límits de la força bruta. Encara que soni cínic, Putin ha donat a Washington i a Pequín l'ocasió de fer una transició tranquil·la per anar a un món de caire bipolar. Això sí: amb Rússia repartint el joc, com Anglaterra en els bons temps de França i d'Alemanya.
Els americans faran servir Ucraïna per controlar el Vell Continent pels seus extrems, a través de Polònia i d’Espanya. Xina replantejarà la política amb Taiwan en funció de l’evolució de les hostilitats. La pregunta que la propaganda no deixa emergir és quines conseqüències tindrà la guerra per la vella Europa. Em temo que Brussel·les està condemnada a viure uns anys de confusió obstinada semblants als que hem viscut a Catalunya. Diria que tornarem a veure moments històrics i moltes demonitzacions estèrils.
Tothom es pregunta si Putin pot guanyar la guerra, però les guerres les guanyen els actors que tenen més capacitat d'influir lluny del camp de batalla
Acabi com acabi la guerra, la pau desplaçarà l’eix del món europeu cap als països de l’Est, on la vida encara no ha estat falsificada. Putin i Zelenski han tingut oficis exigents i venen de la base popular de la seva societat. Són figures tràgiques, igual que el nostre temps, no salmons de piscifactoria. Ucraïna potser quedarà en runes, a mercè dels especuladors. Però em sembla que, a la vella Europa, la ressaca de la guerra deixarà un buit espiritual més gros que l’1 d’octubre a Catalunya.
Les elits de Brussel·les cada vegada em recorden més els senyors de Barcelona. Aquí, per evitar que res no es mogui, els simpatitzants de Vox amb cadira al Círculo Eqüestre estan disposats a ressuscitar fins i tot mòmies en descomposició com Artur Mas o Xavier Trias. A Espanya, Ucraïna acabarà de fer caure moltes caretes, i no parlo només de Puigdemont, que hauria pogut marcar el destí d’Europa i ara, gràcies a Zelenski, tothom veu que va pecar de frívol.
Després de les preses de pèl que hem vist els darrers 15 anys, els catalans hauríem de saber quin preu es paga per deixar-se arrossegar pels corrents d’indignació. Ara mateix Ucraïna és una gran xocolatada en la qual tothom hi suca el melindro sense cap escrúpol. Fa angúnia veure com els líders d’opinió que més han jugat amb la por que fa la violència celebren la resistència dels ucraïnesos. El feminisme està acabat perquè les meretrius del 155 cada cop necessitaran una retòrica més dramàtica per justificar-se.
El virrei Junqueras no podrà dominar el país amb valors tous, davant d’una Espanya que aprofitarà el clima bèl·lic per fer emergir valors patriòtics cada cop més durs i agressius. A mesura que els guionistes de la reconciliació es vegin sobrepassats, la distància entre el món oficial i el món popular tendirà a fer-se insalvable. Anticipant el col·lapse del relat, alguns titelles de Vichy que fins fa dos dies exhibien el seu preu, com qui va amb un jersei sense treure’s l’etiqueta, ara comencen a fer-se els dissidents.
La tara catalana s’estén per la vella Europa, però Europa ja no ens mira, i si no surten líders com Déu mana la confusió serà cada dia més gran i perillosa.