Fa un parell de dies vaig rebre la trucada d’un jove violoncel·lista que està fent un treball de recerca per a l’ESMUC sobre un deixeble de l’Enric Granados que es deia Silveri Fàbregas. Després de rascar en l’arbre genealògic de la seva família va creure que jo li’n podria explicar alguna cosa perquè era tiet de la meva àvia Eulàlia.

Com ja tinc escrit, la meva àvia paterna era filla d’un capità de barco molt sever, que utilitzava el puritanisme per revenjar-se dels disgustos que li havia donat la vida. Així com les històries sobre la família de la meva mare m’han arribat amb una certa alegria i naturalitat, el món de la branca paterna és un laberint misteriós i desatès, ple de sorpreses inconnexes.

Quan l'àvia es va quedar vídua anava a casa seva a dinar per fer-li companyia i també perquè m’expliqués històries. Del Silveri Fàbregas me’n va parlar poques vegades i, sempre, amb aquella punta de menyspreu fruit dels complexos i la manca d’imaginació que la petita burgesia guardava per a les ovelles negres, i més si tenien aspiracions artístiques. 

Del besoncle Silveri, sabia que va morir abans de la guerra, poc després de cancel·lar una audició de piano amb els seus alumnes, i que els diaris deien que era un músic molt perfeccionista. Ara he sabut que té una entrada a la Viquipèdia i que dos alumnes seus, la Mercè i el Francesc Bierge, eren avantpassats directes —originaris de l’Aragó— de la meva millor amiga.

També m’he assabentat que difícilment devia ser el cocaïnòman ullerós i dissolut que jo m’havia imaginat quan la meva àvia l’esmentava i, afegia que, pobret, va morir solter i molt jove. L'àvia era una gran àvia, però l’havien educat per témer la cultura i per fer d’incubadora, i suposo que el franquisme va acabar de posar una distància massa gran entre tots dos.

Una altra cosa que sé és que la germana del Silveri va ser abandonada pel marit, que se’n va anar a viure a les Filipines. L'àvia valorava, amb raó, que així com el seu pare havia estat un llop de mar rigorós i de paraula, aquest altre era un tarambana que es vestia amb “camises florejades” i tenia una dona a cada port.

L'àvia tenia gràcia per explicar històries tràgiques mundanes. Eren les que millor entenia i les úniques que, de fet, li havia estat autoritzat de viure en primera persona. Jo he pogut llegir les cartes que va rebre del seu cosí quan va marxar a les Filipines per anar a viure amb el seu pare, fugint de la FAI, en plena guerra civil. 

La història d’aquest noi és tremenda. Després de patir les estretors que el seu pare li va provocar abandonant la família, quan començava a establir-se a Manila va topar amb la Segona Guerra Mundial. Els japonesos van entrar a l'illa i, en el moment que era a punt de ser evacuat, va tornar enrere a buscar una maleta i els nipons el van cremar viu en una església amb altres europeus i americans.

Explico aquesta història perquè posa en context la desconfiança que la vocació artística del besoncle devia generar en l’entorn familiar de la meva àvia i l’oblit en què va caure. Una cosa és dedicar-se a la cultura en una època de pau i de seguretat material, i l’altre fer-ho en un món violent com el de primers de segle XX, sense ni tan sols un exèrcit que et defensi.

Silveri Fàbregas vivia entre Barcelona i Masnou en una casa del carrer Sant Felip que porta les inicials SM a la façana. Ara veig que quan va morir, l'estiu de 1928, l’ABC va publicar una nota que deia: “Ha fallecido esta mañana el músico compositor D. Silverio Fábregas Censat (sic). Era muy conocido del público barcelonés y su muerte ha sido sentidísima”. 

L'àvia no em va dir mai que el poble li va dedicar un carrer que encara existeix i que està sota de la plaça Onze de Setembre. El dia de l’enterrament, Conxita Badia va cantar en honor seu i després va oferir un recital al Casino de la població que llavors no era el cementiri que és ara i on em diuen que el besoncle havia participat en concerts espiritistes per connectar amb l’ànima d’Enric Granados. 

Badia va ser la mestra de Montserrat Caballé i una de les cantants més importants de la seva època. En el fons que va deixar es conserven algunes partitures del besoncle, em diu el jove violoncel·lista. Aquest noi, que es diu Martí Buils, m’ha explicat que es va interessar per Silveri Fàbregas perquè va trobar una composició atribuïda a Granados que és possible —i em demana que insisteixi en el condicional— que fos seva.

Tot i que es relacionava amb la crema musical de Barcelona i del Masnou, que llavors era un centre cultural molt viu —hi va néixer el fundador de l’Orfeó Català—, Silveri Fàbregas no era cap geni. Tot i així, va deixar composicions que Buils voldria recuperar i que no troba. Pel que sabem, els seus papers van quedar en mans d’una filla del pintor Aureli Tolosa, que estava casada amb un germà de la meva àvia que es deia Agustí i que tenia el caràcter intransigent i agre del seu pare sense haver estat mariner. 

Jo recordo aquest home, ja molt gran i cec, escoltant música a les fosques en un pis preciós del Masnou, que llavors em semblava una cova trista i malencòlica. Com que parlava anglès i havia fet diners, la seva afició a la cultura era respectada a la família. Les seves germanes l’adoraven com si fos un Déu, amb un temor reverencial i sense entendre’l.

Segons em diu la meva mare, aquest senyor tenia una torre a Llavaneres amb unes golfes plenes de cartes i d’esbossos d’artistes com Rusiñol i Casas, que s’havien relacionat amb el pare de la seva dona. En principi les composicions de Silveri Fàbregas devien ser allà. Però quan aquest senyor es va quedar vidu, va vendre la casa amb tot el que hi havia dins i se’n va perdre la pista.

Escric això perquè si algú ens pot donar alguna dada sobre l’obra desconeguda de Silveri Fàbregas, o senzillament sobre la seva vida, el meu amic violoncel·lista i jo mateix li estarem moooolt agraïts.