L’article que Salvador Sostres va dedicar l’altre dia al castellà em va recordar unes declaracions que l’equip de Pedro Sánchez va fer al Financial Times, poques setmanes després de prendre el poder. Els nois d’Iván Redondo explicaven al diari anglès que el procés havia sigut una dèria de jubilats que havia sortit de mare. Els joves catalans, deia l’equip de Sánchez, tornarien a l'Espanya constitucional tan aviat com els seus avis es morissin i el record de Franco es diluís en l'oblit.
En les postguerres, els joves tenen un paper cabdal a l'hora de reconstruir la pau. El prestigi de les institucions s'alimenta de la bona fe de la gent, i només la joventut té conviccions prou netes i capacitat de superar el passat sense reobrir ferides velles. Quan la derrota destrueix les pulsions de la innocència, les ciutats s’omplen de supervivents; els pares es tornen porucs i calen ànimes sacrificades que recullin l'empenta juvenil. Sense la fidelitat dels joves, els règims deixen d’evolucionar i el cinisme els enfonsa.
Encara que soni bèstia, l’article del Sostres no anava sobre el castellà, anava sobre la ràbia que li fa que la majoria de nois que treu de copes encara estiguin subscrits al meu Patreon. La política ha baixat tant de nivell que cal anar molt arran de terra per arribar entendre les lògiques que mouen el poder. Vichy necessita joves exemplars per refundar el país sobre les bases establertes per l’article del 155 i el meu amic, igual que Quim Torra en el seu moment, ha estat promocionat per fer la feina que els bancs no poden fer de cara.
L’ambició dels joves pot servir per blanquejar la història, però no serveix per guarir les dèries dels adults, ni molt menys per compensar les petites corrupteles dels covards i dels mandrosos
En Sostres cobra benèfiques per morir matant, però jo sempre he cregut en el seu instint poètic. Sempre preferiré que els joves passin les nits amb ell que no pas que perdin el temps amb la resta de reclutadors de nens. Mentre Casablanca existeixi, el meu amic podrà jugar a pervertir joves sense por de tenir èxit, que és la cosa que li fa més fàstic i més mal, i que perjudica més la seva prosa. Però si un dia jo em rendeixo, ell acabarà igual que Joan Barril. Els nois haurien de llegir l’obituari que li va escriure.
L’ambició dels joves pot servir per blanquejar la història, però no serveix per guarir les dèries dels adults, ni molt menys per compensar les petites corrupteles dels covards i dels mandrosos. Per això, a Catalunya, la història es repeteix cada tres generacions i els articles que el Sostres escriu en català fan cada vegada més pudor de llet de cabra. La força de la prosa ve de la força del pensament i el Diari de Girona només aguanta discursos de cacic que fuma, és a dir, d'home que s’indigna perquè paga sempre però només pensa a conservar el monopoli de la loteria.
En Sostres és el millor articulista d’Espanya, i els plumífers de Madrid que es feien els poetes en temps del procés no li arriben ni a la sola de la sabata. Però les coses que li importen les escriu en castellà, i a l’ABC. I no les escriu en castellà perquè aquesta llengua li hagi ensenyat res que no sàpiga escriure molt millor en català. O perquè vulgui ajudar Jaume Giró i confondre la gent que s’estima. Les escriu en castellà perquè la cort de Madrid ha decidit que el futur d’Espanya passa per valencianitzar Catalunya i ell necessita predicar amb l’exemple per poder aguantar la solitud de les nits i els dies.
And the rest is bullshit.