Fa dies que penso en una vegada que Gabriel Rufián i Jordi Graupera es van trobar debatent en una carpa davant d’una munió desorientada de públic processista. Dies després li vaig preguntar a un amic com havia anat i una mica perplex em va respondre: “Primer Rufián es va disculpar amb el Graupera per no ser tan intel·ligent com ell i tot seguit va passar a escarnir els seus propis votants”.

Rufián és una de les figures que es va adaptar millor i més ràpidament al tomb autoritari que la política va patir després de l’1 d’octubre. ERC busca la centralitat i els diaris diuen que, per centrar un partit català, has d’explotar la pena, has de folkloritzar la cultura, has de fer veure que defenses els infants i els pobres i, en definitiva, has de demostrar a Espanya que treballes per afeblir el caràcter de la nació.

Pujol va portar aquest programa fins al seu màxim refinament en l’època daurada de l’autonomisme. El va implementar tan bé que Aznar es va pensar que podria tancar l’estat de les autonomies sense trobar resistència. Després, Junqueras i Colau van intentar imitar la fórmula pujolista, però la idea de la independència era tan forta que, mentre els partits prometien d’aplicar el resultat del referèndum, la il·lusió de separar-se d’Espanya ho tapava tot. 

Després del 155, la direcció d’ERC va aprofitar els orígens espanyols de Rufián per convertir-lo en la punta de llança del seu viatge cap al centre. Amb l’excusa que les elits convergents no farien mai la independència ―155 monedes de plata―, el partit de Junqueras va començar a promoure la seva versió republicana del programa pujolista. Amb Convergència fragmentada i Puigdemont fent d’activista a l’exili, al final la inversió ha donat fruits.

Tot i que ERC va perdre les eleccions del 21-D contra pronòstic, l’estratègia ha funcionat mesura que els polítics s’han allunyat dels votants i que les comèdies de Puigdemont han desgastat l’independentisme. Dos anys després es veu que Rufián no escarnia el públic perquè fos ruc sinó perquè volia ampliar la base electoral del seu partit apel·lant a la massa despolititzada ―i per tant inofensiva― que omple les urnes dels comuns i Convergència per defecte.

Ara es dona una situació paradoxal i és que Espanya no es pot estabilitzar amb una ERC hegemònica a Catalunya ni Catalunya no pot acabar de trencar amb Espanya sense un partit conservador, que tingui cara i ulls. Els convergents esperen i donen peixet al discurs antifeixista d’ERC, convençuts que tenen el suport de l’Estat i que el sentiment nacional català és una força molt més potent que les abstraccions republicanes. 

Com que els sentiments nacionals s’han endurit amb l’experiència dels darrers anys, els partits de Convergència necessiten tornar a domesticar els seus votants abans de poder recuperar-los amb un discurs d’ordre. La comèdia antifeixista d’ERC els va de conya per crear el clima d’autocensura i degeneració intel·lectual que necessita l’autonomisme. Mentre els republicans s’embarquen en una dialèctica perversa contra un fals feixisme català, els convergents es freguen les mans, pensant en la seva propera resurrecció. 

Inflar la importància de Sílvia Orriols o de Santiago Espot, sense entrar en debat amb ells, ni amb els temes que toquen, forma part de la mateixa operació que va portar Quim Torra i els seus articles de 40 euros a la presidència de la Generalitat. Com diu Salvador Sostres, Torra pot tenir cara d’enciam oblidat al fons de la nevera, però no cometrà cap error perquè és indestructible i genuí com l’ampolla de ratafia que treus en una festa quan s’ha acabat l’alcohol, i tornes a desar gairebé intacte, un cop passada l’emergència. 

Rufián parla del racisme que s’embolica amb l’estelada, però els únics racistes que jo he vist fins ara ―si es pot dir així― són els polítics que s’han cregut que tenien dret d’utilitzar els sentiments nacionals dels catalans per treure vots i resoldre la seva vida. Tot i que mai no haurien gosat jugar de la mateixa manera amb els sentiments nacionals dels espanyols, encara es pregunten per què els partits de Madrid es queden tan amples i fins se’n riuen quan els veuen a la presó.

Abans de posar-se a jugar amb el racisme i el feixisme, els partits de la Generalitat haurien de recordar com han acabat les seves frivolitats amb l’autodeterminació i la independència. Quan van començar a jugar-hi, el 2009, el president Torra era editor i moltes de les coses que han passat semblaven impossibles. El cinisme alimenta monstres perquè mata la capacitat de pensar a llarg termini i, per tant, de distingir entre la bellesa i la foscor.