El senyor Esteve ha guanyat. El país cínic, càndid i covardot ha guanyat les eleccions de carrer, tant en el bàndol independentista com en l’unionisme. Catalunya ha fet una botifarra a Rajoy, però Rajoy ha assegurat la unitat d’Espanya per molts anys, potser per sempre. 

Tot i que Puigdemont i Arrimadas celebraran avui la seva victòria electoral, els vencedors històrics d’aquestes eleccions són Jordi Pujol i Mariano Rajoy. El president espanyol perquè ha aturat l’independentisme i l’expresident català perquè ha demostrat fins a quin punt va saber blindar el país de les ingerències de Madrid.

L’obra mestra de Pujol no és Puigdemont, és Inés Arrimadas, una nena de Jerez que ha hagut d’aprendre a parlar català i fer veure que l’abraçava —no com Jordi Cañas o Albert Rivera— per guanyar. Ciutadans ha escombrat el PP i el PSC amb un discurs espanyolista i menestral, tan pragmàtic i folklòric com el de la vella CiU, que també demana el corredor mediterrani i un nou pacte fiscal.

El temps demostrarà que Ciutadans és un partit català, amb tota la capacitat que els partits catalans tenen per aprofitar-se de les febleses de Madrid i desestabilitzar-lo amb les seves pedanteries regeneracionistes. Encara que sigui poc estètic o justament per això, la victòria de Ciutadans allunya Catalunya de Madrid, però molt probablement la lligarà per molt temps a Espanya. 

L’unionisme ha tingut el seu moment i si no ha guanyat ara difícilment tornarà a guanyar. Els unionistes d’extrema dreta i els més moderats han preferit votar una marca blanca que l’espanyolisme original. Tot i així, com diu l’humorista Nacho de Sanahuja, l’independentisme ha votat Francesco Schettino, el capità que va abandonar el Costa Concordia el primer de tots. 

És difícil de creure que un president que va enredar el seu poble i el va deixar indefens davant de l’Estat espanyol, en una opereta carregada d’improvisació, pugui fer alguna cosa per alliberar el país. Ara veurem si Puigdemont compleix la seva promesa de tornar a Catalunya com si fos Napoleó i en quines condicions ho fa. 

La meva aposta és que si ERC no millora molt respecte de la campanya electoral, els joves taurons que han encimbellat Puigdemont per desplaçar Marta Pascal acabaran partint-se el país amb els joves bàrbars de Ciutadans igual que en les primeres èpoques de la sociovergència. Vull dir que l’heroica i soferta victòria que l’independentisme ha obtingut contra l’Estat no passarà de donar un pujolisme 2.0.  

Amb la CUP marginalitzada per l’altíssima participació, Puigdemont en té prou de demanar un referèndum acordat, tornar Catalunya el 2010, i deixar que a ERC li surti barba mentre espera eternament que li arribi el seu torn.