Oriol Junqueras va aprofitar l'estada a la presó per fer el gest polític de recordar-nos que la força bruta existeix i gairebé tothom ha corregut a aferrar-s'hi d'una manera o altra. Les disculpes que Arnaldo Otegi ha demanat en nom d'ETA són el fill borni del paper fantasmal i reduccionista que la nova Transició intenta donar a les porres de l'1 d'octubre. Quan les esquerres utilitzen Catalunya per mirar de governar ja sabem què passa a les casernes de l'exèrcit i la policia.

Junqueras ens va recordar que la força bruta existia i tot el país ha reduït el món a la seva dramatització d'una manera quasi còmica. Ha passat el mateix que va passar quan el banquer Jordi Pujol va fer notar als catalans, i als obrers espanyols, que els negocis i els diners també compten, en política. El problema és que l'1 d'octubre és una cosa molt més fonda que no pas el cas Banca Catalana, i que la burgesia i els treballadors fa molts anys que no es maten pels carrers de Barcelona.

L'estructura social, i fins i tot diria que epistemològica, d'Occident s'ensorra i Espanya mira de dominar Catalunya igual que sempre, apoderant-se de les runes del món que agonitza. Felip V va reciclar Lluís XIV, Cánovas del Castillo va reciclar Bismarck, Franco va reciclar Mussolini, Aznar va reciclar Reagan i ara Sánchez intenta reciclar Bill Clinton. En el millor moment dels ideals progressistes, el president americà va dir que el món seria talibà o seria català, i alguns espavilats miren de donar-nos gat per llebre.

Pagarem dues vegades la decadència d'Occident perquè no hem entès que l'única força del procés era la confiança que va donar als catalans en la seva intel·ligència i el seu talent

Ja veurem què passa quan es vegi que Catalunya és l'únic baluard de la nova Espanya que Pedro Sánchez està mirant d'alçar amb l'ajut del Círculo Ecuestre. Cada vegada que llegeixo un article de Jordi Amat o que escolto una filípica de Podemos recordo les mirades d'odi que Sánchez, Rajoy i Albert Rivera dedicaven a Pablo Iglesias. El líder de Podemos es va retirar per fer-se perdonar el suport a l'autodeterminació, igual que Rivera va plegar perquè no es veiés que un català no podrà ser mai president d'Espanya.

De moment, Sánchez es beneficia de la confusió que el col·lapse dels valors liberals i meritocràtics de la classe creativa han escampat a tot Occident. La por que va aguantar el franquisme, i fins i tot el pujolisme, tenia milions de morts i d'esguerrats darrere, i un desembarcament de Normandia. La por que aguanta el govern de Sánchez està feta de la frivolitat dels sectors socials més consentits i més covards de la història de la democràcia. La seva intolerància serà tan decrèpita com el seu optimisme.

La cosa que lamentarem més d'aquests darrers anys no seran les comèdies de Puigdemont i de Junqueras, sinó les excuses que ens han donat per poder tornar a abraçar el fatalisme sense cap de les velles raons i amb totes les seves puces. Pagarem dues vegades la decadència d'Occident perquè no hem entès que l'única força del procés era la confiança que va donar als catalans en la seva intel·ligència i el seu talent. Ja fa un temps que els castells a l'aire ens agraden més si són espanyols perquè, en el fracàs de tot l'Estat, les misèries de casa nostra hi queden més dissimulades.

Hem perdut l'empenta i la curiositat i ho pagarem molt car. Orfes de polítics, hem preferit creure que Junqueras i Puigdemont eren la mesura del nostre país i hem deixat de conrear els camps. Hem deixat de creure en la utilitat de la gràcia i de la intel·ligència, és a dir, en la força de les conviccions. Fins i tot potser hem oblidat que teníem conviccions i hem convertit el parlament, els diaris i les aules en plataformes retòriques, de promoció social d'uns valors deficitaris que la història enterrarà ben aviat.

Quan Espanya es torni a col·lapsar lamentarem la nostra deixadesa i ens adonarem un altre cop que no hem sabut crear les eines que necessitàvem per poder fugir d'aquesta gàbia constitucional de mones dements. De l'energia que feia possible les manifestacions més grans i més cíviques d'Europa ja només en queden les patades dels barcelonistes quinquis al cotxe de Koeman, i els discursos sense honor d'un pobre oficial condecorat que es diu Trapero.