El resultat de les eleccions franceses ha tornat a posar de manifest que, a Europa, la democràcia ha esdevingut un joc de poques taules. Tothom sabia que Macron tornaria a guanyar les eleccions, el que no sabia gaire gent és que Zemmour només era un pretext, un comodí per tapar el món radical de Mélenchon i legitimar, a l’hora, la integració de Le Pen a la normalitat republicana.
A França, i especialment a París, es veu molt bé que el sistema d’equilibris europeu es recolza sobre unes ficcions cada cop més primes, i que els recursos del poder cada cop són més subtils. Macron i Le Pen s'assemblen cada dia més. Em recorden que també es van esborrar, en el seu moment, les diferències entre el PSOE i el PP, o entre l'esquerra i la dreta alemanya.
Zemmour s’ha queixat que la família de Le Pen s’ha presentat vuit vegades i que les vuit vegades ha perdut. Quan Le Pen pare va crear el Front Nacional volia assaltar el poder per apartar França dels Estats Units. En el debat de l’altre dia, Macron estava més agressiu que la líder d'ultradreta. La filla de Le Pen fa temps que ha acceptat el paper de papu inofensiu i juga, com tothom, amb els traumes de la població per mantenir dret el sistema.
A bona part d'Europa, els equilibris de poder s'aguanten sobre una dialèctica cada cop més histriònica i més adaptada a les variants locals. A Catalunya, la polarització és purament llibresca. Mentre ERC fa veure que protegeix els perdedors de la història, com feia abans Pujol, els convergents han adoptat l’actitud cínica dels socialistes després de Tejero. A través de quatre rics, miren d’estirar una veta culturalista que va des de Ferran Mascarell fins a Joan Barril, passant per Arcadi Espada.
Tothom sabia que Macron tornaria a guanyar les eleccions, el que no sabia gaire gent és que Zemmour només era un pretext, un comodí per tapar el món radical de Mélenchon i legitimar, a l’hora, la integració de Le Pen a la normalitat republicana
A Espanya la cosa no és més seriosa. Si a Catalunya el Sant Jordi serveix perquè els convergents de la Conselleria d'Economia acusin Junqueras “d’humanista malèfic”, a Espanya tens comunistes del Grup Godó com l'Enric Juliana donant lliçons de democràcia a escriptors com Pérez Reverte, que van fer l'agost en el temps d'Aznar. La història de l’espionatge als polítics catalans, esbombada pel New Yorker, ha fet un gran servei. Ha servit perquè els vells actors de la Transició tornin a utilitzar Catalunya de pretext durant uns dies.
Les dissimulacions franceses tenen més profunditat. A França, el guerracivilisme ha servit per enfortir l’estat des dels temps de Richelieu. França vol tancar l’estat per dalt, i de moment ho ha aconseguit pels pèls. El revolucionari Mélenchon va quedar fora de la segona volta per només 400.000 vots. Zemmour, del qual tothom parlava, va treure uns resultats ridículs, que fan pensar en l’operació de Manuel Valls a Barcelona.
En el fons, Zemmour ha fet a França el paper que a Catalunya van haver de fer entre Valls i els llacets grocs, quan Primàries intentava obrir una escletxa en la dialèctica oficial. Si Mélenchon s’arriba a colar a la segona volta, o si Le Pen arriba a guanyar per accident, a París haurien tingut un ensurt. Les coses es mouen quan les ficcions s’acaben. Recordem com va créixer l’independentisme, quan Aznar va arribar al poder i es va veure que els dòbermans dels espots electorals del PSOE només bordaven.
Macron ha tornat a guanyar i donarà una mica de peixet a les regions que generin prou problemes. Mentre Barcelona estigui en mans del règim de Vichy, el regionalisme francès farà poca por, tant si fa soroll a Còrsega, com a Catalunya o a Bretanya. Per si de cas, Madrid i el pont aeri aprofiten el soroll de Vox amb la mateixa idea que París va donar ales a Zemmour. Com ja ens va ensenyar CiU, la qüestió és mirar de dominar la població jugant amb els drames de la nació eterna.
El problema és que les regions peninsulars no estan tan mortes com les franceses, i que l’economia espanyola comença a fer pensar en Grècia. Amb Macron consolidat, i Le Pen domesticada, la burocràcia que gestiona l’oasi europeu s’anirà unificant i afrancesant. La guerra queda lluny del cor d’Europa. Tothom parla d’Ucraïna, però els polítics francesos saben que la geografia torna i que, igual que en els vells temps, el futur de París passa per l’arc mediterrani.
Vull dir que, des del punt de vista europeu, la qüestió no és tant què passarà amb Vox, sinó què passarà amb Pedro Sánchez, fins quan podrà imitar el bonapartisme democràtic de Macron. I fins a quin punt Catalunya s’hi posarà bé, en aquesta comèdia francesa i europea de l'antifeixisme reciclat.