Ens aboquem a una època confusa en la qual els piròmans es disfressaran de bombers i els bombers seran titllats de piròmans. Tornem a un intent de restaurar aquella moral pujolista que apel·lava al seny i als bons sentiments per mantenir la gent a ratlla, mentre el govern dessecava la intel·ligència i la cultura del país, en nom de Catalunya.
Tots els que van creure que el 9N anava de debò, tots els que es van llegir Per què hem guanyat de Francesc Marc Álvaro i es pensaven que ja estava tot fet, tornaran a fer de transmissors del xantatge emocional abans no se n’adonin, si no aprenen la lliçó. El principal enemic de Catalunya ja no està a Madrid, està a les institucions catalanes.
Si el president Quim Torra volgués ser president i no un putxinel·li, en comptes de tenir atacs de dignitat a Washington, convocaria eleccions o bé dimitiria. Demanar un referèndum acordat a Pedro Sánchez és la manera que el govern català té d’intentar enterrar l’esperit de l’1 d’octubre per perpetuar una versió degenerada del tinglado convergent de sempre.
L’acord amb Espanya passa per acceptar una decimació de la classe dirigent del país que ajudi a espanyolitzar-la una vegada estabilitzat l’independentisme (para que no vuelva a passar lo mismo). A diferència d’altres èpoques, ni Barcelona ni Madrid no poden emplear la violència física sense límits i la violència contra el poble serà emocional. La lideraran a parts iguals Quim Torra i Ines Arrimadas, esperant repartir-se els beneficis.
Torra, que és un tastaolletes que ho ha deixat sempre tot a mitges, és ideal per vendre turrons independentistes a la sortida de les escoles. Amb recepcions i festes assegurades de per vida, acceptarà el paper de l’auca que li diguin. Igual que estava disposat a renunciar a la paraula independència en la pregunta del 9N, ara acceptarà qualsevol cosa per poder seguir remenant la cua.
L’estratègia d’alinear l’independentisme amb les tesis de Podemos sobre el referèndum acordat són el primer pas per cedir l’hegemonia cultural del país al partit de Pablo Iglesias. Igual que Pujol va fer amb el PSUC, Torra i els seus homes necessiten lligar la força del patriotisme català amb alguna ideologia totalitària i perdedora. Els cal un català emprenyat però impotent, per poder negociar amb Madrid sense problemes.
El reportatge que TV3 va emetre ahir dels dos Jordis segur que va en aquesta línia. Jaume Roures no paga un documental perquè Catalunya pugui fer la independència, igual que no va cedir la seu de mediapro a la Generalitat pensant que l’1 d’octubre desbordaria els polítics i la policia. Roures només vol soscavar la monarquia i fotre Espanya i segurament té mala consciència perquè els Jordis són a la presó per seguir el seu full de ruta.
L’objectiu del nou front antimonàrquic ampliat és tornar a encadenar el patriotisme català a les guitarres de Xesco Boix i al victimisme de Lluís Llach. Tot i que no sóc a temps de veure el reportatge sobre els Jordis no crec que surti el moment en què Antoni Castellà s’encara al líder de l’ANC i li diu que és un impresentable de marxar i deixar la gentada congregada a Vicepresidència, sola davant dels mossos.
- Si havíem decidit fer un pols, fem un pols -li diu Castellà a Sánchez, que passa d’ell com de la merda. No podem engrescar els joves i després deixar-los sols davant dels mossos -afegeix, mentre el líder de l’ANC marxa com si fos la ventafocs, a les 12 de la nit, i Castellà es queda sol amb la gent a entomar la càrrega.
Si hi hagués un polític amb cara i ulls recordaria que els presos polítics van intentar guanyar unes eleccions autonòmiques servint-se d’una insurrecció nacional, cosa que no només està fora de la llei espanyola, sinó que també és una estafa en tota regla, a més d’un deshonor. Els dirigents d’ERC i de PDeCAT buscaven una derrota que arrossegués el seus votants, però, de moment sembla que ells són els únics que van perdre, per això necessiten a Pedro Sánchez.
Una prova que no m’invento res es la pinta d’estrafets que fan els successors d’aquella xarlotada. La Generalitat sembla una atracció sortida d’aquell parc pujolista que es deia Catalunya en miniatura. Les primeres files dels partits semblen criatures consentides que juguen a ser homes importants. Si els convergents es divertien fent país, els nous gestors del govern de Vichy sembla que es distreuen fent república. A les hores lliures donen lliçons de dignitat al rei.
Hi ha una certa poètica en el fet que Torra s’adrecés a mi per primer cop per felicitar-me per la biografia de Lluís Companys. Qualsevol que l’hagi llegit, i amb ell n’hem parlat molt, sap perfectament que aliar-se amb el republicanisme espanyol només servirà per incendiar Espanya amb Catalunya dins, en el millor dels casos. Igual que Junqueras sabia que enredava a dos milions de persones, Torra sap que porta el país cap a l’abisme.
Potser Torra confia de saltar a temps del barco. Perquè Cuixart és el candidat de Roura i de Pablo Iglesias, esteu avisats. Però la gent que creu que el món li deu alguna cosa no s’hauria de dedicar mai a la política. Sempre s’acaben passant absurdament de llestos, com hem vist tantes vegades.