El primer quadre de la mare que recordo era molt diferent de les obres que va pintar després. Jo el trobava alegre perquè hi sortia el vermell ―el meu color preferit― i perquè no sabia què expressava. No havia viscut prou per distingir-hi la ràbia, la frustració i la confusió mental que li donaven força, i només en sentia el poder primari i embriagador de la vitalitat. 

Després d’enterrar el seu pare, la mare va agafar una tela vella, la va pintar de negre i va buidar-hi a sobre una mà de tubs de pintura groga, taronja i vermella. De petit, la visceralitat selvàtica d’aquell quadre m’hipnotitzava, m’encantava deixar-me xuclar pel seu misteri. Vaig trigar anys a relacionar-lo amb la fotografia de l’avi Llorenç que la mare tenia al costat del llit, amb la seva mort prematura i aquell bigotet de 1939 que havia promès afaitar-se el dia que Franco caigués. 

Els quadres que la mare va pintar més tard, quan les meves germanes i jo ja corríem sols pel món, no tenen la mateixa textura feréstega, ni el mateix traç ferotge, ni aquella combinació rebel de colors entortolligats com cucs. Alguns també tenen aire de big bang, però de big bang sota de l’aigua, temperat per l’experiència, l’agraïment i una pau interior que no s’assoleix sense una certa sofisticació.

La majoria de les pintures que la mare va deixar estan fetes de colors vius, climes densos, i sentiments continguts pel matís i el dinamisme. La mare sovint buscava el misteri de la vida al fons del mar, entre caragols gegants i bombolles d’aigua. En l’activitat de les fondàries oceàniques, on les formes es desdibuixen i el moviment deixa una estela fugissera però resseguible, hi trobava un món d’essències vives, en transformació constant. 

Suposo que l’aigua, la fascinadora densitat de l’aigua, li permetia lligar la part amb el tot, integrar els detalls exòtics en un conjunt harmònic, capaç de dissoldre les contradiccions en els cicles de la vida i la poesia del costum. La mare pintava un món de forces enormes i petites esperances on el dolor, que sempre és molt romàntic, té una importància objectiva però una natura relativa i reflexiva, i queda abraçat per la calidesa del conjunt.

De vegades em pregunto com hauria evolucionat la seva pintura, si hagués viscut més anys. En aquells fons marins sempre hi vaig veure una lluita per preservar la llavor de les coses que no havia pogut ser, un paradís de tresors plens de somnis ajornats per les urgències de la vida i la força bruta de la història. Hi veia l’ànima de la noia que posava retrats de Franco als vàters de la secció femenina i de la senyora que va fer dues carreres mentre treballava i tenia cura de nosaltres.

Com passa al fons del mar, en els quadres de la mare la vida tendeix a enfilar-se cap amunt amb suavitat, a buscar subtilment la llum de la superfície. Sense tenir previst morir-se, l’últim any deia que no volia tornar a viure en la Catalunya fosca de la seva joventut. No la vaig convèncer que la història mai no es repeteix exactament i que hi hauria més espai per desplegar les ales perquè l’estupidesa pot ser il·limitada però s’escampa molt més fàcilment a trets.

Em sembla que, amb la llibertat que dona la vellesa, la mare tenia marge per rescatar amb els seus pinzells algun món submergit, anterior a mi i a les meves germanes. Tot això, esclar, són suposicions. Però hi penso sovint, quan miro les seves pintures. Sobretot quan penso que la mateixa il·lusió cega que va crear la propaganda del procés, i que ella es va creure de tot cor malgrat les meves advertències, ara serveix d’excusa a tanta gent per abandonar-se al clima de postguerra i perdre la capacitat de prendre’s res seriosament.

(Si voleu veure les pintures, la llibreria Bernat n’exposarà una selecció a partir de demà a la tarda fins al 6 de març)