Com era previsible, l’empresonament de mig govern català ha servit per acabar de posar entre barrots el cervell de la majoria de periodistes i polítics. Els mateixos carallots que, si no fos que el feminisme està de moda, utilitzarien les violacions per discutir la mida de l’escot de les senyores, ara treballen per intentar criminalitzar els opinadors que van insistir a demanar al govern la celebració del referèndum i l’aplicació del resultat.

Amb el temps es veurà que la millor manera de defensar els presoners polítics és aplicar les lleis de transitorietat i no posar el futur de Catalunya en mans de gent amenaçada. Si a mi m’apuntessin amb una pistola, no recomanaria a ningú que es refiés de les meves opinions. Un ostatge pot servir per denunciar els segrestadors o una banda terrorista, però no pas per dirigir el seu alliberament o la vida d’un país.

A Madrid saben que, com ja es va veure l'1 d'octubre, un Estat democràtic pot aguantar un nivell de violència explícita molt discret. També tenen present que hi ha tres milions de catalans capaços de col·lapsar Espanya si algú hi connecta a través d'una veritat de qualitat, com la que van defensar en el referèndum davant la policia. Per això els diaris fan tot el que poden per espantar els catalans i d'excitar els baixos instints dels fiscals espanyols, tot a la vegada. 

Les eleccions del 21-D estan pensades com un gran esdeveniment propagandístic. Es tracta d’introduir en el cap dels electors la idea que el referèndum i la declaració de la República van ser accions estèrils. Amb l’ajut dels diaris i les televisions, una part del país ja comença a identificar-se amb el discurs dels advocats que porten la defensa dels polítics empresonats i perseguits per la justícia espanyola. L’Estat necessita ara rematar la feina.

Encara que Arrimadas es faci il·lusions, la idea del PP no és pas donar el poder a les forces unionistes. Si els unionistes ocupessin la Generalitat les contradiccions de l’Espanya autonòmica es multiplicarien com en el temps del tripartit i el remei seria pitjor que la malaltia. La finalitat és desarmar l’independentisme ara que els seus dos grans partits estan delmats tant des del punt de vista personal com psicològic. 

Les eleccions només faran la funció que vol l’Estat si els partits independentistes les guanyen i no apliquen la llei de transitorietat. Per matar els anhels de llibertat i tornar a legitimar la justícia espanyola, l'Estat necessita que siguin els mateixos partits que van organitzar el referèndum i van declarar la independència els qui rectifiquin el camí que han seguit els darrers anys, si pot ser sense oposició interna. 

Així s’explica la publicació de textos com ara el del Jordi Pérez Colomé sobre “els animadors del procés”, que miren d'intimidar i de normalitzar la violència espanyola entre l'opinió pública catalana. Si quan em va trucar m’arriba a demanar directament que fes “examen de consciència” potser l’hauria engegat a fer punyetes. Tot i que resulta divertit donar peixet i veure fins on és capaç d’arribar la limitació mental d’algunes bones persones. 

Quan Pérez Colomé va treure el perfil d'Andrea Levy, l'estiu de 2015, ja li vaig demanar inútilment que em deixés al marge del folklore d'aleshores i que no fes propaganda del PP a costa dels meus afectes. En aquell moment, Levy no estava preparada per acceptar la violència i l'Estat mirava de resoldre el problema català de forma simpàtica, convertint la política en un circ de revista rosa a mig camí entre Operación Triunfo i Gran Hermano.

Cremada la poca intel·ligència que quedava, ara la política tira de la llegenda negra i de la pornografia penitenciària i només Santi Vila utilitza l'amor per intentar vendre la unitat d'Espanya. Balzac va fer molt curt quan va descriure la pobresa d'esperit dels periodistes. Amb els diaris a la mà, és un espectacle veure amb quina rapidesa es van acostumant a l'imaginari i al llenguatge autoritari.