Després de reconciliar-me amb el pis, i d’aprendre a mantenir-lo ordenat i net, sense necessitat de fer venir una dona de fer feines, em començo a entendre amb el meu cos. Aprofito el confinament per deixar-lo descansar. L’escolto, el mimo, el tracto millor i tot que a la meva nòvia —que fa un mes que no veig però que sempre tinc present en les meves oracions i, naturalment, en els meus somnis més humits. 

Amb els anys he après que el cos és molt senyor i que no coopera, quan el forces. Cada vegada que m’he sentit atrapat en una situació i he mirat de tirar endavant sense tenir-lo en compte, ha trobat algun motiu per col·lapsar-se. Si hi penso, no he passat cap pont estret sense que el cos no m’hagi hagut de parar els peus per obligar-me a pensar des d’una perspectiva més intel·ligent i creativa. 

El cos m’ha ajudat molt a avançar sense espatllar-me, en aquest país de pirates i cants de sirena. Tot i que és un mestre dur, protegeix la meva urpa de lleó de l’educació que he rebut d’animal de granja pensat per treballar com una mula i acabar en una cassola. Sempre que la por de ferir la gent que estimo m’ha fet caure en autoenganys, m’ha despertat els recursos de la intuïció que necessitava per poder trencar les normes sense enganxar-m’hi massa els dits.

És perillós ignorar la natura salvatge del cos. Poca gent entén que el cos et pot matar mirant de salvar la teva ànima —suposo que perquè la majoria de persones tenen una vida interior poc desenvolupada. Quan la sensibilitat del cos entra en contacte amb els replecs de la memòria, el joc es converteix en l’expressió més natural de l’esperit, i el cervell s’obre al món misteriós del cor, d’això que alguns gurus anomenen ara la biointel·ligència. 

En les consultes dels metges es veu millor que enlloc que la Xina guanya els Estats Units perquè Occident encara no ha superat el segle XX. Encara no tenim el llenguatge preparat per parlar del moviment sense reduir-lo a l’univers del múscul i la politja. Mirem el cos com si fos una màquina, el dividim per peces, com faríem amb un tanc, tot i que nosaltres mateixos hem creat a internet un món fluid, que funciona com un riu o com un bosc, més que no pas com una fàbrica. 

Tot això pot semblar abstracte però no explicaré la meva vida si no és en una novel·la. La gent es pensa que canto perquè vull ser Julio Iglesias però cantar em posa en comunió amb una saviesa corporal que m’ajuda a situar-me al centre de la meva vida i a una distància màgica del món. Potser algun dia explicaré com els esforços que he fet per fer mitjana amb les pors i els autoenganys del meu entorn, sense perdre el fil de mi mateix, han convertit la meva pelvis en un immens camp de batalla però també en una font preciosa d’informació.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Enric Vila
Opinió Records d'un temps remot Enric Vila
Enric Vila
Opinió Si fossin negres Enric Vila