Els americans són tan rics, i tenen una força militar tan imponent, que han decidit comprar-se el lideratge que han perdut, em deia l'altre dia un inversor de Londres. Vaig veure Joe Biden traient-se la cartera, deixant l'American Express sobre una taula i preguntant amb aquella mala llet descafeïnada que tenen els nostres jesuïtes: "Aviam, nois, quants diners creieu que ens costaria passar-li la mà per la cara a la Xina? Imprimiu els bitllets que faci falta".
Ja se sap que els americans marquen la tendència mundial i que en les èpoques crepusculars les preguntes importants es miren de respondre de manera expeditiva. En el segle XX, els alemanys i els japonesos ens van ensenyar molt bé les limitacions físiques de la violència; ara és possible que els americans i els europeus ens descobreixin la pobresa filosòfica del talonari. De moment, com que es tracta d'imprimir diners i no pas de vessar sang, podem parlar d'antifeixisme o, si som de dretes, de Big Government.
Els castellans no tenen tants diners com els americans, ni molt menys un exèrcit tan temut, però han entès el joc i miren de comprar-se la unitat d'Espanya amb els fons europeus. A Catalunya, cada dia costa més parlar de política perquè cada dia hi ha menys pressupost i per tant la vida intel·ligent a les institucions cada vegada és més pobre; però a Espanya no estan gaire millor. Pocs tertulians volen recordar que Pedro Sánchez i Pablo Casado són els dos polítics més mediocres de tot l'estol de vocacions prometedores que van sortir en els millors anys de l'independentisme.
L'Estat mira de dissoldre la personalitat de Catalunya en una mena de gran grisor subvencionada per Europa i només els nois de Vox protesten, ni que sigui de manera troglodita
A mesura que la degradació avança, els elements que formen part del sistema s'assemblen cada dia més. Com que la política i el periodisme han quedat reduïts a la pagueta, els productes que la vida pública és capaç de generar cada cop són més intercanviables. La setmana passada, per exemple, llegia aquell davantal que el Salvador Sostres va escriure a l'ABC sobre Alexander Golovín i pensava: "Això hauria d'anar al Diari de Girona". Ara veig que ha entrevistat Jordi Hereu com si estigués a La Vanguardia, i que l'exalcalde de Barcelona fa la mateixa cara d'enciam podrit que li criticava a Quim Torra.
Si el meu amic Sostres ja no sap d'on treure el petroli, ni com distingir Girona de Madrid, aneu a llegir Manuel Jabois o la resta d'articulistes de la cort que fins fa quatre dies competien per publicar la millor crònica d'Espanya. Avui el columnista més interessant d'El País és Jordi Amat i no pas perquè sigui la ploma més dotada sinó perquè és l'únic que treballa i que es troba còmode en aquest clima estrafet. L'Estat mira de dissoldre la personalitat de Catalunya en una mena de gran grisor subvencionada per Europa i només els nois de Vox protesten, ni que sigui de manera troglodita.
Encara que sembli una paradoxa, Vox és l'únic partit que té interès a respondre les preguntes que Catalunya ha posat sobre la taula. El que fa por de la seva existència no és pas que pugui provocar una repetició de les massacres del passat, sinó que generi una situació en la qual els diners no tinguin prou força, que no és ben bé el mateix. Si la resposta dels catalans a la fundació de Ciutadans va acabar sent l'1 d'octubre, no cal ser gaire per llest per entendre on ens portarà Vox, d'una manera o una altra.
A la llarga, la suposada autenticitat d'Ayuso, o el sentimentalisme reciclat de les dones podemites, no podrà aturar el desgast del simulacre europeista espanyol, igual que la CUP no ha pogut mantenir fins a l'infinit la comèdia processista. La pregunta és fins a quin punt els diners de Brussel·les empobriran el nostre pensament i la nostra capacitat de defensar-nos. No sé si els miratges que genera la bombolla de Vichy ens hauran aïllat del món, quan el conflicte amb Espanya torni a esclatar.
Però no em sembla una casualitat que els diners públics agafin un protagonisme tan totalitari a Catalunya justament ara que internet i la tecnologia comencen a transformar alguns fonaments de l'economia que ens semblaven inamovibles.