La victòria del PP andalús és un altre pas de rosca cap al conflicte que tard o d'hora esclatarà entre l'imperialisme castellà i les restes de la democràcia espanyola, representades en gran part pels votants de l'1 d'octubre. N'hi ha prou de veure els serials sobre la història d'Espanya que Netflix i Amazon Prime programen darrerament. Des dels temps d'Eisenhower que els americans no pagaven la propaganda tan barata.

Andalusia té tendència a marcar el to de la política espanyola, potser perquè és el lloc on Catalunya i Castella es van trobar durant la reconquesta. El PP andalús iniciarà probablement un altre canvi històric en el sistema de relacions peninsulars. Estem en un moment de canvi tan important com el que va marcar el PSOE de Felipe González, les onades d'immigrants andalusos promogudes per Franco, les matances de Casas Viejas o l'assassinat del general Prim ordit pel duc de Montpensier i el general Serrano.

Espanya sempre s'intenta unificar a través d'Andalusia i sempre s'acaba fracturant a través de Catalunya. Qui en dubti, pot retrocedir fins a la presa austriacista de Gibraltar o fins i tot a la conquesta de Granada. Les eleccions andaluses han deixat clares dues coses que en el fons tothom sabia. Primer, que Vox és l'enèsima versió del papus anticatalà. I segon, que el PP s'havia enretirat per suavitzar la imatge internacional d'Espanya —i d'Europa—- després de l'1 d'octubre. La rendició dels partits de Barcelona ha sigut tan sòrdida que el PSOE ha trobat una autopista per normalitzar la repressió.

Ara la monarquia mirarà d'aprofitar el clima internacional per intentar resoldre la carpeta catalana amb una lectura imperialista de la Constitució que satisfaci els nois d'Aznar. Als anys quaranta, Ridruejo ja va oferir als intel·lectuals catalans la possibilitat de protegir la llengua de l'extinció a canvi que reconeguessin obertament el bilingüisme. Ara Vichy prepara el terreny perquè els catalans es reivindiquin com a minoria nacional. La idea que han tingut els feixistes de torn és que Catalunya quedi reduïda a una tribu antropològica més o menys reconeguda a la Constitució.

Espanya sempre s'intenta unificar a través d'Andalusia i sempre s'acaba fracturant a través de Catalunya

Tenint en compte les onades d'immigrants que l'Estat va moure per fer realitat els desitjos de Ridruejo, els plans de convertir els catalans en una minoria nacional poden evolucionar cap a qualsevol banda. De moment, l'Estat ja s'ha carregat la primera generació de polítics educats en democràcia. Des de Jordi Graupera fins a Andrea Levy passant per Pablo Iglesias, Íñigo Errejón o Albert Rivera, tots els polítics que tenien una mica de personalitat fa 10 anys, han estat liquidats en nom de la gran nació inventada.

Pedro Sánchez és l'excepció que confirma la regla, i aviat serà enviat a les institucions de Brussel·les a donar exemple d'obediència i a fer de criat dels nord-americans. Com ja he escrit en algun llibre, Europa té dues opcions per defensar-se de la pressió expansiva de les grans superpotències asiàtiques: o bé la descolonització interior de França i d'Espanya, liderada per Alemanya, o bé la integració acrítica dins l'imperi nord-americà, del qual sempre serà una perifèria i, per tant, un camp de batalla.

Per conservar els seus privilegis, Castella ha triat la via americana. Encara que això signifiqui la desertització final de l'Espanya mesetària, i el sacrifici de Madrid davant de Miami, no es pot menysprear el goig que en alguns bars arriba a produir la dominació de Catalunya. A Barcelona, igual que a Varsòvia o que a Kíiv, li convé una Europa que es configuri com una gran Suïssa, és a dir, com una xarxa de ciutats ben connectada, plurilingüe, armada i democràtica, tan inefable i rica com sigui possible.

El primer pas que els catalans haurem de fer en aquesta direcció és resistir els intents que ja patim de destruir la nostra capacitat de fer política. L'Estat mira de convertir Catalunya en una nova Andalusia. Em sembla que, a mesura que el PP revifi, veurem cada cop més clar que el famós llibre de Jordi Amat sobre Alfons Quintà parlava més de l'Espanya del 155 que no pas dels orígens i l'herència del vell pujolisme. Amb l'esgotament del catalanisme, la desmoralització de l'independentisme i el clima que ha escampat el drama ucraïnès, ens costarà Déu i ajut que els espanyols no ens acabin convertint en una curiositat per a turistes.