És curiós de veure com els moralistes de la tribu es posen agressius i adopten actituds inquisidores a mesura que Espanya els retalla el poder. Com ja va passar abans del 9-N, quan Jordi Pujol va publicar la seva carta autocondemnatòria, els judicis contra els presos polítics han enverinat l’ambient. 

En un país ocupat, l’ordre només es pot mantenir a través de la por i, com que la violència explícita porta mala premsa, els gestors de la colònia necessiten apujar els nivells de moralina. L’objectiu és que tothom se senti en perill perquè ningú no pugui analitzar els judicis de Madrid amb un mínim de fredor.

Una de les poques feministes coratjoses que conec em va escriure l’altre dia demanant que em llegís un article seu abans d'enviar-lo al diari: “Diuen a casa que em quedaré sense feines". L’endemà, Twitter linxava Joaquín Luna per una columna de solterot alegre, com les que fa sempre, dedicada als homes de més de 50 anys que prefereixen allitar-se amb noies joves. 

El sistema necessita victimitzar els ciutadans per fer-los sentir impotents i alhora fer veure que protegeix alguna cosa. Per bloquejar el debat i el pensament s’hi val tot, des dels abusos sexuals fins a la situació de Veneçuela, un país que els polítics catalans i espanyols fan servir per amagar les vergonyes de manera recurrent, sense cap sentit geopolític. La crispació que genera el descrèdit dels dirigents processistes produeix situacions d’una agressivitat carnavalesca. 

Ahir a la tarda vaig quedar parat de veure com alguns tertulians de Catalunya Ràdio tractaven Marina Porras gairebé de còmplice dels violadors per les seves opinions sobre com s’ha de tractar la violència de gènere. Pocs dies abans que se sabés que La Vanguardia continua ensorrant-se, Màrius Carol va dedicar un editorial a La conspiración de los mediocres. 

Tant a Catalunya com a Espanya, els mitjans finançats amb publicitat institucional recorden aquell principi fonamental de l’ètica periodística de Manuel Prado: “El periodista es un sacerdote al servicio de la ideología del Estado”. Els mitjans de Madrid ja han sentenciat els polítics processistes; a Barcelona ja se sap que les coses són més complicades.

Tot i els esforços dels diaris, el relat victimista no acaba de quallar i la identificació dels gestors de la colònia amb la situació dels presos cada dia és més estreta. La castració política de l'independentisme, o la desinflamació que demanen els fatxendes del 155, no s’acaba de produir, i la perspectiva d’explotar els judicis amb finalitats electoralistes s’esvaeix sense remei.

Moltes vedets de la política catalana comencen a veure perillar els beneficis econòmics que els donava l’odi a Espanya i ara es giren amb fúria cap a casa. La cultura del “tu ja m’entens” i l’humor del Polònia, que és un programa que no faria cap gràcia en un país lliure, ha deixat molts periodistes i diaris sense defenses intel·lectuals davant del món que ve.

Alguns subscriptors de VilaWeb, per exemple, expliquen que Vicenç Partal ha enviat correus als subscriptors que li han demanat explicacions per l’acomiadament de Diana Coromines, dient que no vol publicar “mentides” al seu diari. L’article que Partal posa en qüestió criticava l’assistència de Quim Torra al sopar de Nadal de Foment del Treball per fer-se la fotografia amb Pedro Sánchez. 

És veritat que Torra va marxar del sopar abans que portessin els plats, però no cal ser filòsof per entendre que si es va deixar fer una fotografia assegut a taula amb el president d’Espanya mentre els seus companys feien vaga de fam, estem parlant d’una altra cosa. Coromines utilitzava la carn d’olla en clau metafòrica per denunciar la política erràtica d’un govern que ho barreja tot per dissimular el seu servilisme.

Com ja vaig explicar en aquest diari, l’esperança vindrà cada cop més dels marges del sistema. En el seu darrer article al Financial Times, Matthew Garrahan es fa ressò de la colla de digitals que comencen a emergir al marge de la publicitat convencional. En l’època de les anomenades fake news, que no són pas cap fenomen nou, resulta que els lectors estan més disposats que mai a pagar veus independents per les anàlisis de qualitat. 

La moralina no salvarà ningú, a Occident. I molt menys els presos polítics catalans, que van jugar amb foc per controlar el pressupost autonòmic i s’han acabat cremant.

Enric Vila
LA GUERRA DE PAPER Murs psicològics Enric Vila
Enric Vila
opinió Carbonara Enric Vila