Em va interessar molt l’article que l’Enric Juliana va publicar fa uns dies sobre la Commonwealth mediterrània i m’ha tornat a interessar molt el que va publicar ahir sobre "L’esperit dels temps". Des de fa uns mesos, observo que el cinisme cofoi que traspuaven els seus articles s’ha anat marfonent en un crit ofegat de desesperació cada cop més descarnat i cru.

Aquell sentiment d’impunitat paternalista que feia sentir tan intel·ligents els seus lectors es va desintegrant davant d’una por que encara no té forma, i l’estil en pateix les conseqüències. Juliana sempre m’ha anat bé per prendre la temperatura a les classes dirigents de Barcelona i em crida l’atenció de veure que escriu com un home que mira d’allargar la nit quan ja fa estona que han tancat les discoteques.

A poc a poc, els supervivents del procés s’adonaran que no poden rematar la feina de l’article 155 i que les factures que han cobrat per avançat dels espanyols se’ls van girant en contra. La inquietud que han provocat els militarots del manifest no ve de la por que fa l'exèrcit franquista, sinó de la por que fa la força de la història i el famós procés de residualització que Jordi Pujol va anunciar abans de fer el numeret de la deixa.

A diferència de 1939, aquesta vegada les festes més interessants de la postguerra no se celebraran a Barcelona, sinó a Madrid. La burgesia que domina Catalunya ha preferit adoptar els valors espanyols que no pas acceptar que l’independentisme era el producte més modern i genuí del món que havia creat. Cap país, ni cap sistema de poder, sobreviu a l’impuls de la història sense ser fidel al sistema de valors —i a l’art— que l’ha posat als mapes.   

Al final, o bé Catalunya aprendrà a defensar la seva llibertat o bé quedarà en mans d’una nova elit espanyola, que substituirà l’indígena que ara controla el país

La Catalunya oficial ha adoptat els valors de l’aristocràcia espanyola i cada vegada tindrà menys marge per sobreviure al procés de substitució que va engegar el president Aznar a finals del segle XX. L’aristocràcia anglesa va saber aliar-se amb la burgesia a temps, abans que la revolució científica comencés a tallar caps. Ara s’ha aliat amb el seu poble per sobreviure a la globalització liderada pel capitalisme faraònic de la Xina.

A Catalunya gairebé tothom que es creu algú intenta viure de fórmules gastades com si fos el comte de Godó. L’aire de refregit i de ressaca que tenen els diaris és la manifestació més punyent d’un món que ha perdut el nord i que encara es pensa que es podrà vendre el país per salvar la família. Fa riure que Juliana parli de nazis a la plaça Sant Jaume mentre intenta desinfectar de catalanitat l’herència medieval, per col·locar-la als xicotots de la Meseta.

Etnificar el conflicte català per poder fer igual que Franco i dir “españoles todos” amb veu de flautí moro ja no servirà de res. Sense violència sistemàtica, fins i tot els diners més bruts de sang acabaran triant la intel·ligència i la bellesa, a la llarga. Si els catalans tenen paciència, i no es deixen engalipar per les ombres xineses que emet el règim de Vichy, tindran una altra oportunitat de capgirar el curs de la història. 

Al final, o bé Catalunya aprendrà a defensar la seva llibertat o bé quedarà en mans d’una nova elit espanyola, que substituirà l’indígena que ara controla el país. En els dos casos, el pont aeri té mala peça al teler. Primer perquè Madrid ja no necessita Barcelona per convertir-se en una gran ciutat global. I segon, perquè el país només sobreviurà si sap recuperar els valors que les seves classes dirigents han pervertit i abandonat a còpia de menysprear el poble per evitar ficar-se en problemes.