Veig que corre per Twitter un vídeo de Jordi Cañas que descriu el full de ruta que el processisme i el club del 155 tenen pensat per a Catalunya. Amb la seva fatxenderia pintoresca, de quinqui en extinció ensinistrat per indignar catalanets, Cañas hi explica que no “permetrà” la independència de Catalunya perquè els seus avis immigrants estan enterrats en aquest país, que ells creien que era Espanya.

Ciutadans sempre ha sigut el partit titella de l’elit convergent, tot i que els seus líders hagin tendit a oblidar-ho, embriagats pels articles d’Arcadi Espada i de Francesc de Carreras. Convergència els va donar aire el 2006 per desgastar el PSC i, el 2010, quan Mas perdia terreny davant de Reagrupament i Solidaritat, van ser rescatats de la marginalitat per donar un vernís de seny i de centrisme a les demandes de pacte fiscal.

Igual que Lerroux o que la FAI, Ciutadans és una purulència de les lluites provincianes entre catalans. Per això Albert Rivera es va estavellar quan va voler marcar perfil com si fos el líder d’un partit espanyol. Rivera volia imitar el quixotisme calculat de Pedro Sánchez i va desafiar l’Ibex-35 sense tenir en compte que la igualtat que proclamava en els seus mítings no s’ha aplicat mai als catalans. 

No fa tant, quan ja era clar que Mas i Junqueras no anaven enlloc, Cañas explicava que Rivera faria l’operació Roca que els convergents havien espatllat amb el seu accent de Vic. Cañas creia que Ciutadans se’n sortiria perquè no estava dirigit per catalans de soca-rel. Al final, fins i tot Pablo Iglesias ha salvat els mobles, mentre que el nucli dur de Rivera només ha pogut triar entre plegar o tornar a la gàbia del zoològic.

Encara que basi el seu carisma en el mite del bon salvatge, Cañas sempre diu el que convé. Ara que la democràcia espanyola està en mans dels jutges i la policia, la defensa dels morts sona més romàntica que l’exaltació dels valors cosmopolites. Si Catalunya fos independent, explicaria que el seu germà és professor de català i que els seus pares li van posar Jordi per agrair a aquesta terra que els hagués tret de la misèria. 

L’argument dels morts ja el feia servir Mas el 2007 per justificar les seves reserves a defensar la independència. “Mig país té els familiars enterrats a la resta de l’Estat”, em va dir un dia per justificar-se, després de reconèixer que el catalanisme era un projecte esgotat, que ni tan sols servia per contenir el centralisme madrileny. L’excusa de la immigració ha sigut un clàssic del negoci pujolista des dels temps de Paco Candel.

Ara que el pont aeri vol que Mas es torni a presentar, cal que Cañas torni a fer el seu paper de quinqui exaltat i intransigent. Si es tracta de tornar a la pura autonomia, cal que els catalans se sentin més tolerants però menys forts i genuïns que els espanyols. El sistema colonial no es basa tant en la violència de l’Estat com en l’explotació dels efectes psicològics que ha deixat el seu record.

Els catalans seran inofensius mentre puguin projectar en els espanyols el mal que els fa el món. No conec ningú interessant que no sigui perillós, que no estigui disposat a treure el monstre per fer-te pagar el dolor que li provoques, quan li toques els collons. Amb els pobles passa igual: un país desconnectat de la seva història, que es creu millor que els altres perquè no ha integrat a la cultura els seus instints i els seus records més foscos, és un país castrat, incapaç de defensar-se. 

El vídeo de Cañas no es pot separar del cinisme pusil·lànime de Mas i la constitució física de Pere Aragonès. Forma part de la mateixa operació propagandística que estigmatitza Sílvia Orriols i explota els problemes de Mireia Boya. És normal en un país que ha deixat de creure en l’amor i la bellesa i prefereix autolesionar-se amb la pedanteria d’una jove anorèxica que no pas posar a prova el seu vigor i la seva intel·ligència.