Tant si obro Twitter, com si llegeixo la premsa de paper, veig que els actors del casino polític s'agafen de manera cada cop més histriònica a les impostures i les jerarquies de l'antic gueto autonòmic. Em sento com el 2009, quan li vaig dir a l'Alfons López Tena que no podia continuar el llibre que havíem començat perquè ningú no l'entendria. Sembla que tot ens empenyi a un altre procés encara més confús i destructiu.

En el garbuix de mentides i autoenganys que van portar el món de CiU, i bona part de La Vanguardia, a abraçar el primer procés hi havia un punt de llum. La força de la gent generava una energia que es podia aprofitar. Llavors, poques persones influents creien que Catalunya es pogués separar d'Espanya, però quasi totes creien que podrien treure beneficis del conflicte amb Madrid.

Ara ningú no espera res de res. La majoria neda i guarda la roba, mentre mira de reüll els 600.000 abstencionistes que passen dels partits, però que no estan cecs ni sords del tot. L'oficialització del gaèlic, per exemple, ens ha tornat a recordar que som una restolina de l'Europa nazi. Tothom sap que sense Hitler i Franco el català seria oficial a Brussel·les, però tothom sap també que de moment no tenim homes per fer-ho valdre.

La política autonòmica acabarà fent amb el prestigi de la democràcia i de la llibertat el mateix que va fer amb el prestigi de la independència

La política s'ha tornat tan sòrdida que l'únic motor que encara mou els seus actors és el canibalisme. Oriol Amat, el rector de la Pompeu Fabra que ara vol expedientar Hèctor Bofill, estava a la llista electoral que havia promès de fer la independència en divuit mesos. Ho recordo perquè quan tenia assegurat l'escó es va despenjar declarant que la solució ideal per Catalunya era aconseguir tornar a l'Estatut del 2006.

Em sembla que, en aquella època, Bofill ja havia començat a abraçar la retòrica processista per mirar d'escalar posicions a l'administració, primer a través d'ERC, i després a través de Puigdemont. Bofill sempre ha pensat que la independència s'ha de fer amb una guerra. Ho té escrit en llibres i en articles. El tuit de la covid no pot haver agafat per sorpresa l'equip de la Pompeu, ni molt menys Amat, que fa anys que s'arrossega pel món sociovergent de la mà de Mas-Colell i d'Artur Mas.

Amat és un home de segona fila, és un senyor d'aquests que serveix per llançar globus sonda i per greixar els temes de debat que el sistema necessita impulsar. És una mica com Fèlix Riera o com Miquel Puig, que va començar a l'òrbita convergent i que ara està a l'òrbita republicana fent el mateix discurs d'ordre de sempre. Amat és un home que no cobra per tenir idees pròpies, sinó per representar l'esperit oficial de cada moment i fer de cap de turc amb dignitat.

Potser per això, el que m'ha cridat més l'atenció d'aquest episodi és que hagi inspirat el coratge de Jordi Graupera, que ha demanat la dimissió d'Amat de manera descarnada a Twitter. Graupera fa temps que mesura molt bé les seves aparicions, és com si esperés que la història li fes la feina. L'altre dia va sortir a TV3 dient que els "demòcrates" hem de parlar tant clar com sigui possible, i qualsevol podia veure que on deia "els demòcrates" fa uns anys hauria dit "els catalans".

En el món oficial tothom mira d'encaixar el seu discurs en el relat general espanyol. Escoltant Graupera a TV3, o Maria Vila a Can Cuní, molt sovint penso que la política autonòmica acabarà fent amb el prestigi de la democràcia i de la llibertat el mateix que va fer amb el prestigi de la independència. És la situació que busquen els socialistes, que sempre han tingut una tirada al falangisme, i que només podran contenir Vox si poden castrar l'imaginari català.

A Salvador Illa i a Pedro Sánchez els convé que el món de convergència llanci contra ERC l'odi i la frustració tribal que en els bons temps de Mas els partits catalans llançaven contra Espanya. La bufetada que Salvador Sostres va clavar fa uns dies a Jaume Giró en un article a l'ABC anava en aquesta direcció. Giró va ajudar Sostres a fer el salt a Madrid i a escriure en castellà, però ara s'ha venut el seu digital de pijos a Guillem Carol per poder dir que tindrem un referèndum molt més aviat que no ens pensem.

Sostres li diu que encara l'estima, però que si vol que li faci articles bonics ha de deixar d'utilitzar la fragilitat de l'Estat per intentar fer-se un prestigi. En el règim de Vichy, els polítics i els articulistes només poden jugar amb la fragilitat del seu país i vendre's les joies de la iaia. El cas Bofill, doncs, és una expressió més de la dinàmica que intenta contenir els problemes espanyols través de les dialèctiques més canibalesques del vell pujolisme.

La qüestió és que, amb corbata o recollint cartrons, tots som negrets d'Espanya, com per cert ja havia escrit Marc Álvaro algun cop, abans de llogar-se el cul a La Vanguardia.