La cosa que fa perillar més el català és que la política estigui en mans de líders de piscifactoria que no s'han posat mai a prova fora de la bombolla vigilada pels partits. N'hi ha prou de llegir La Vanguardia i El País, o el Diari de Girona, per entendre que Pablo Casado treballa en el mateix negoci piramidal que Salvador Illa. Els líders del PP i del PSC tenen en comú una cosa molt més important que Espanya, tenen en comú un currículum inflat, que sembla fet a la mida del desprestigi del rei Felip.

Casado utilitza el català per ajudar a restablir la centralitat del PSC i, de retop, dona una mica d'èpica resistencialista als partits de la colònia. Illa va guanyar les eleccions, però encara està massa lligat a la repressió de l'1 d'octubre. El poder necessita atribuir-se algun misteri, traficar amb alguna cosa que no sigui purament la violència. El català sempre ha estat la darrera justificació del règim del 78, la raó de ser més neta de l'autonomisme, i el Rei encara no s'ha refet del seu discurs contra Catalunya.

El president Aragonès no necessita inflar el currículum perquè el negoci d'ERC és el victimisme, però també ha de fer-se útil per conservar el lloc. Amb el català, tothom s'hi pot lluir de franc. Fins i tot Jordi Graupera ha trobat prou marge per emocionar la parròquia convergent demanant que les coses es diguin pel seu nom sense haver de predicar amb l'exemple. Només diré que, gràcies a Casado, la veu que tenia a Rac1 ara l'ocupa Pablo Iglesias.

El sistema furga en les ferides del passat no tant per manipular el públic com per donar-li excuses i temes de conversa. El català no desperta l'odi furibund d'antany, però les elits de Madrid i Barcelona no tenen res més per distreure els electors i mantenir-los apinyats al voltant de la mandra i l'estultícia.

Des que Vicent Sanchis va portar VOX a TV3 que vivim en una mena de Matrix de pa sucat amb oli. El sistema furga en les ferides del passat no tant per manipular el públic com per donar-li excuses i temes de conversa. El català no desperta l'odi furibund d'antany, però les elits de Madrid i Barcelona no tenen res més per distreure els electors i mantenir-los apinyats al voltant de la mandra i l'estultícia. L'objectiu és omplir de banalitat el buit que ha deixat la democràcia i que els catalans pateixin per la seva llengua una mica com abans, en temps de Franco, patien pel Barça.

El PSC ha trencat amb el consens de la immersió, igual que després del cop d'estat de Tejero va votar a favor de la LOAPA. Llavors ja va passar que molts criptoindependentistes es van entregar a les esquerres de Madrid a canvi de poder sucar en les mentides espanyoles; per això la unitat del PSC i el prestigi del Rei es van desfer com un sucret quan CiU va abraçar el procés. Ara Madrid no té tant per repartir, però les universitats del país estan més plenes de desesperats i s'espera menys de la política.

De moment, la persecució del català només és un espectacle, un element folklòric, com les curses de braus o com les imatges de pasteres i de nens ofegats a les platges d'Europa. Serveix per fer xantatge emocional als ciutadans i perquè les tertúlies tinguin algun tema de conversa. Serveix perquè tots els partits trobin el seu lloc en el règim del 78 sense que els jutges espanyols hagin de prohibir-los o que el Rei cometi errors de càlcul com els d'Alfons XIII.

Suposo que la idea és neulir el país, mirar de plantejar una reforma de la Constitució que torni el prestigi al Rei sense que cap polític català pugui convertir el referèndum en un plebiscit per la independència. Si la salut del català resisteix aquesta pressió, a la llarga l'estratègia de Madrid alimentarà partits com VOX, que no necessiten inflar currículums per justificar-se. Llavors es veurà que la diferència més important entre Franco i el Rei és que el Rei sí que es fica en política.

És ben bé el que el president Aznar, el vell Cromwell espanyol, ha somiat sempre.