Durant anys, el periodista de referència pels afers de Barcelona i de Madrid va ser l’Enric Juliana. Tot i que sovint s’embolicava per mirar d’afalagar les manies del seu editor, Juliana no feia perdre el temps. Els seus articles t’ajudaven a desxifrar la guerra de gestos i paraules que sostenen el poder. Eren com la nota del diapasó que fas sonar per afinar la guitarra abans de posar-te a cantar, o com la brúixola d’estar per casa que et permet de travessar el bosc quan tot conspira perquè acabis caminant en cercle. 

Semblava que Juliana sobreviuria a l’1 d’octubre, però els pocs pilars del món autonòmic que havien quedat drets es van esfondrar quan Quim Torra va ser investit amb el permís de Pedro Sánchez. Recordo que Salvador Sostres va comparar la buidor funerària de Torra amb un enciam decrèpit i ennegrit oblidat al fons d’una nevera deserta i teranyinosa. Quan vaig veure que Juliana agafava el pobre enciam desangelat i mirava de ressuscitar, a través seu, la dialèctica pujolista, em vaig adonar que era tot un món en pes, el que moria.

Ara, per endevinar quina en porten de cap a Barcelona i a Madrid, tendeixo a llegir més el Sostres al Diari de Girona. Suposo que les restolines dels articles que va escriure a la secció d’entreteniments de l’Avui, tard o d’hora acabaran per ser encabides en el repertori versallesc i reescalfat de La Vanguardia. És la impressió que en trec, quan segueixo les giragonses que les seves columnes fan per adaptar l’èpica barcelonina de l’Espanya del 78 a les lògiques d’estancament que ens han conquerit.

Tinc curiositat per veure fins on ens portarà el procés de reconcentració de l’autoritat i d’intensificacio de l’endogàmia que la independència havia de frenar

Si Pere Aragonès ha pogut importar a ERC el discurs de Duran i Lleida, no veig per què La Vanguardia no hauria d’intentar reciclar l’Avui de fa 20 anys a través de les ferralles del procés. El subproducte que el Sostres va elaborar a partir dels articles que havia escrit en català es va vendre bé, a Madrid, quan la història ens afavoria i la independència semblava a tocar. Les sobralles de les sobralles haurien de ser suficients per imposar-se a un país vençut, sense esperança. 

A través dels articles gironins del Sostres és fàcil veure fins a quin punt la classe dirigent s’ha tornat feble, i ha perdut el capital humà, a Catalunya. Només cal mirar la Xina, Amèrica o Rússia per entendre que el pànic que les mòmies del país han escampat per por de perdre el seu estatus trontollant, no és un fenomen únic. A molts llocs del món, el poder ha esdevingut un vampir solitari i arrugat que es floreix en un castell sense mobles ni records, humit i ple de fongs com l’enciam de la nevera de Quim Torra. 

Tinc curiositat per veure fins on ens portarà el procés de reconcentració de l’autoritat i d’intensificacio de l’endogàmia que la independència havia de frenar. La vida del país ha pres un aire de motel de carretera que fa feredat, però el meu sentit de la supervivència es desperta quan penso que cada cop queda menys marge per fer res de bo amb els mètodes d’abans. El verí del poder cada cop contaminarà més la sang i els vampirs cada cop hauran d’enredar un nombre més exagerat de verges frívoles i absurdes per poder revifar i sostenir-se.

Els propers anys tot tendirà a estirar-nos cap avall. Veurem escenes de pànic, barques tombades i molta gent que s’havia menyspreat fins a extrems indicibles agafant-se l’una a l’altra per surar o per fer-se companyia. Només els esperits més creatius entendran que naufragar no necessàriament vol dir ofegar-se. I només els més tenaços i els més afortunats trobaran una manera d’evitar que la immensa força gravitatòria del món que se’n va els arrossegui com si fossin un detritus més, contra la seva voluntat de ferro.