“Els meus pares es van morir amb nou mesos de diferència i sento que ja no soc el mateix”, m’escriu un conegut que ha topat amb algun dels articles que he escrit darrerament sobre la meva mare. El missatge m’ha fet pensar no sols en la funció del dol sinó també en el sentit que té la mort dels pares.
Amb la mort dels pares es produeix una pèrdua irreparable, però també un alliberament de forces, una elevació de l’esperit que produeix un cert vertigen. Hi ha coses que els fills no poden ser mentre els pares encara són vius. El futur només ens pertany completament quan ens convertim en la darrera línia de defensa dels nostres orígens i de les nostres relacions.
La mort d’un fill és traumàtica i va contra natura perquè atura la història de manera diabòlica i destrueix per sempre un futur que el món ja vivia com si fos real. La mort dels pares també deixa un buit que no s’omple mai. Però si no és prematura, ens allibera del passat perquè puguem destriar-ne el gra de la palla i continuar la nostra evolució.
Quan els pares marxen, la relació amb el món canvia. El cor queda orfe d’amors incondicionals i ha de triar entre replegar-se per protegir les seves cavitats sensibles ―amb el perill que això comporta de ressecament― o obrir-se a mons nous sense xarxa de seguretat.
Tot això, cadascú ho deu viure a la seva manera, naturalment. A mi la mort dels pares m’ha fet pensar molt en els equilibris que he hagut de fer per conservar la substància de les coses que vaig aprendre d’ells. M’ha fet més conscient dels sacrificis que m’ha costat donar sentit a la meva llibertat.
La mort dels pares m’ha fet agafar por que la meva vida es converteixi en una novel·la de James Salter, plena d’objectes brillants i d’escenes efímeres que s’esvaeixen en la immensitat, com l’escuma de les onades o les línies que dibuixen en el cel els reactors dels avions. M’ha fet rumiar sobre què vull ser i com podria acabar, si no estic atent. Ha fet ressonar els meus racons més vulnerables.
El dol sovint desperta el dolor dels sacrificis que has fet per intentar estar a l’altura dels amors que has perdut. Un dol també és en part un comiat de l’alegria i la tranquil·litat que havíem après a donar per descomptades. És impossible sentir-se el mateix d’abans, després de la mort dels pares.
El porter de casa els pares ―de la casa on vaig créixer― somriu quan veu que em vaig emportant les coses d’una en una. És amable i diu que quan vulgui treu la furgoneta i m’ajuda a buidar el pis. No sabria fer-ho a la seva manera. Donar a cada objecte el seu valor és la meva forma d’ordenar els records i d’oferir-los una vida nova que enriqueixi i faci justícia a l’anterior.