No descarto que la mort dels pares tendeixi a cobrir el futur de boira o que a mesura que t’endinses en la quarantena la vida vagi omplint-se de misteri. Però, més enllà d’aquests fenòmens diguem-ne naturals, visc amb inquietud la sensació que la bellesa del nostre món ―del món que ens ha educat i coneixem― trontolla, aquests dies.
No és la primera vegada que em passejo entre les runes del país. M’he fet un tip de travessar avingudes plenes de megàfons i pancartes, i de veure com l’Estat plantava estàtues de guix als meus carrers. D’altres vegades ja m’havia quedat sol defensant un sentiment o una idea, però mai no m’havia semblat tan urgent de protegir el meu jardí, ni tan difícil lluitar per millorar les coses.
És com si el coronavirus fos una metàfora cinematogràfica de la fragilitat que veig al voltant meu, el típic avís abans que la història es torci. No m’havia plantejat mai de marxar a viure a l’estranger, ni havia cregut que la decadència d’Occident fos gaire més que una figura retòrica per despertar les consciències. A poc a poc accepto que la segona part de la meva vida serà més dura que la primera, encara que sigui llarga i plena.
Suposo que tard o d’hora totes les generacions afronten canvis grans amb eines caduques. Però no totes les èpoques són igual de lluminoses, encara que les més fosques també siguin dignes de ser viscudes. Estem acabant tan ràpidament amb tantes coses que només se senten els crits dels demagogs i les rialles de conill dels capgrossos que viuen en la superfície del femer.
Em sap greu pels meus amics més joves, perquè no podran dir que han conegut la dolçor de viure. No podran recordar l’esplendor de les tardes d’estiu en una civilització estable, ni la màgia que agafa el pas dels dies quan pots veure passar el temps des del centre del món. No sé si podran somiar en un futur millor, perquè per més avall que anem, la Xina i França sempre seran alternatives monstruoses.
Ja és mala sort que ara que ho tinc tot perquè la vida em vagi bé, el món vagi tan malament. Corro fràgil cap al cim, mentre enyoro una normalitat que era indestriable d’una vida intel·ligent i confortable. S’acaba una època poètica, una època en la qual ―jo ho vaig veure― jugar amb foc no era un capritx i quasi tot era possible.