Encara que sigui injust i poc savi, a la vida tot acaba sent qüestió d’expectatives. Si passes una mala època les coses més insignificants et semblen meravelloses. Si nedes en un llit de roses acabes donant per descomptades les flors més boniques. La investidura de Pedro Sánchez i el futur de la unitat d’Espanya s’aguanten sobre aquest principi.
A falta d’ETA, cal abaixar encara més el llistó perquè el mico sembli una princesa. La dreta espanyola, doncs, s’ha hagut de tornar més primitiva i l’esquerra més hipòcrita. La força de l’independentisme fins i tot ha infantat un partit que imita el discurs processista en clau regionalista, Teruel Existe. Com ja va demostrar Cartagena, els espanyols poden arribar a proclamar la independència per dissimular la colonització de Catalunya.
La crispació que els diaris dramatitzen per reanimar el PSOE no és cap novetat. En la democràcia espanyola tots els canvis d’hegemonia s’han fet a cop d’escàndol. González, Aznar, Zapatero i Rajoy van arribar a la Moncloa en un clima de retòrica corrosiva tan o més encès que l’actual. La diferència és que, com Suárez, Sánchez s’ha distanciat del desprestigi de l’Estat cultivant l’estoicisme i l’art catalanesc de fer-se el màrtir.
Mentre l’exèrcit es reivindica, i alguns cínics juguen amb la figura del “traïdor”, l’esquerra fa discursos pretesament antifeixistes. La veritat és que a Espanya no hi ha força per sostenir ni una guerra civil ni una dictadura. El daltabaix, quan vingui, tindrà el mateix aire de pallassada que va tenir la gestió de l’1 d’octubre. Fins i tot Europa atia la xarlotada espanyola emetent sentències judicials contra als tribunals de Madrid sense cap efecte.