Tot i que no l'he llegit tant com alguns dels meus amics, l'escriptor que més m'agrada és Marcel Proust. El vaig descobrir en un volum curtet, traduït per l'Anna Casassas, que portava per títol Sobre la lectura i que em va ensenyar per què una sola pàgina de vegades val molt més que un centenar de llibres.

En acabar-lo vaig començar la Recherche, però la traducció de Vidal Alcover és una follia narcisista. Reconec que em va alegrar saber que el traductor s'havia mort a la meitat del darrer volum. Vaig córrer a llegir les 150 pàgines finals com aquestes vídues que reviscolen quan es mor el seu marit però no s'ho gosen reconèixer, amb una barreja de sentiment de culpa i d'alliberament.

Com que les traduccions de Proust al castellà em sonaven encara més artificials que l'astracanada d'Alcover em vaig comprar una edició barata de Les plaisirs et les jours en un viatge a França. El Google Translator no existia i ja em veieu a mi al tren de tornada intentant desxifrar de què es moria el pobre vescomte de Sylvanie amb una traductora digital que tenia aspecte de calculadora vella.

Tot i que no vaig entendre quasi res del que llegia, durant un parell d'anys vaig continuar comprant llibres de Proust cada cop que feia una visita a París. Els cambrers de l'Ami Louis es tocaven el bigoti i em feien reverències com si fos el rei de França quan em veien entrar al restaurant amb títols d'especialista sota el braç com ara Écrits sur l'Art, Ecrits Mondains o Contre Sainte-Beuve.

Per llegir Proust, em vaig apuntar, fins i tot, a cursos de francès. Hi havia un professor bretó que havia oblidat la llengua dels seus pares. Trobava admirable la facilitat que tenia per escriure, deia, l'idioma de Montaigne. Jo li responia que aquesta facilitat devia venir del fet que el francès és una mena de lleidatà medieval mal escrit i que el nom autèntic de Montaigne devia ser, segurament, Montanya.

Quan Josep Maria Pinto va començar a traduir la Recherche ja tenia massa feina per dedicar el meu temps a Proust. Tinc alguns dels seus volums i n'he fullejat trossets, excepte Les noies en flor, que el vaig llegir sencer aquest estiu a les golfes de la casa familiar mentre piulava sobre el maleït procés en calçotets i oferia, com si fos una barjaula, la roent pell del meu cos al ventet que venia del jardí.

A diferència de molts lectors, a mi tant se me'n donen les obsessions amoroses del senyor Swann, els atacs de pànic del petit Proust, la picantor irresistible de l'Odette i fins i tot les reflexions que l'autor de la Recherche fa sobre la natura circular del temps i la ductilitat de la memòria. Per mi Proust és com una cançó d'aquelles que em posava de manera compulsiva quan no sabia anglès.

El que em va interessar des del primer dia és la vibració de la seva prosa, la manera d'estar al món que transmeten els seus llibres. Proust em recorda que la vida és un joc protegit per la memòria i que sempre queda marge per l'amor, la sorpresa i l'esportivitat si tens la paciència i el talent que cal per posar cadascuna de les coses bones i dolentes que travessen el teu cor a la distància precisa.

De Proust m'agrada la dolça serenitat que traspua el pensament en el rovell de l’ou del soroll i el caos que acompanya una vida. La seva prosa em recorda que no cal estar malalt per veure la comèdia humana des de fora i que, quan un sap què vol i què hi ha vingut a fer al món, la memòria personal es torna un llac d'aigües impertorbables i profundes, en el qual t'hi pots banyar tant si fa fred com si fa calor i pescar, envoltat d'un silenci màgic, les bèsties més simpàtiques i exòtiques.

Enric Vila
Opinió El tema és Catalunya Enric Vila
Enric Vila
opinió La Catalunya guerxa Enric Vila