Fa uns dies Íñigo Errejón va reconèixer a TV3 que els Països Catalans són una unitat lingüística i cultural i que la possibilitat d'esdevenir una unitat política només hauria de dependre de la voluntat dels ciutadans dels seus territoris respectius. Com que aquest ha sigut un dels grans tabús dels darrers 40 anys i només fa un any i mig, en plena campanya electoral, Pablo Iglesias va evitar posicionar-se sobre el tema, crec que hem de preguntar-nos què ha passat. 

Està bé que Errejón simpatitzi amb els maulets, però en política les coincidències no existeixen o no tenen mai tanta importància com les conveniències. Jo diria que, com sempre que el sistema se'ls col·lapsa, els espanyols es fan els simpàtics amb els catalans. Llegint els diaris, em sembla que l'Operació Diàleg respon més a una operació d'Estat que no pas a la iniciativa d'un sol partit, i que Errejón i Soraya Sáenz de Santamaria estan més d'acord del que pot semblar d'entrada. 

Amb la proliferació de referèndums i l'emergència de l'extrema dreta a tot Europa, la consciència democràtica del continent està hipersensible. Malgrat els intents que una part de l'independentisme fa per treure càrrega política al referèndum, l'autodeterminació ataca el nucli del relat sobre què és i què ha sigut la democràcia espanyola. Com va passar després del franquisme, Espanya no es pot permetre aparèixer ara com un Estat opressor que fa més de 300 anys que mira d'exterminar una nació tan important com Catalunya. 

El fals diàleg de Santamaria i el pancatalanisme teòric d'Errejón són un intent d'abaratir la reculada que alguns líders de l'independentisme volen impulsar un cop realitzat el referèndum, amb la complicitat de Xavier Domènech. Espanya necessita amagar els morts a l'armari i tornar a parlar el català en la intimitat per dissimular que Franco ho va deixar tot atado y bien atado. Com que Iglesias ha resultat un polític indomable, el maulet Errejón es postula per fer de Felipe González i convertir Podemos en el nou PSOE que envernissi de legitimitat democràtica la segona Transició.

Encara que vagi de bon noi, Errejón juga amb la idea que la llibertat d'un poble depèn de si et tracten bé, exactament igual que Sáenz de Santamaría -o el president exfalangista del TC Pérez de los Cobos. Deixant al marge les bombes contra Joan Fuster i algunes editorials valencianes, si ets prou demòcrata per acceptar que els Països Catalans són una unitat cultural i poden constituir-se en una unitat política també has d'acceptar que, com deia el nostre estimat franquista Carles Sentís, la Constitució del 78 es va fer contra la nació catalana. 

Estaria bé que Errejón deixés de jugar amb el sentimentalisme visceral de les bases assilvestrades del país i vingués al Principat d'observador internacional aquest setembre. A diferència d'altres polítics de la seva edat, és prou llegit per saber que tots els intents d'articular una Espanya a la catalana, per continuar subjectant Catalunya, han acabat com el rosari de l'aurora. Quan exportem l'autodeterminació a València i a les Balears també estarem encantats que vingui.

Errejón: no en treuràs res de sumar-te a aquesta campanya reformista que l'Estat ha engegat per dissimular que, com va dir Miquel Roca, el Referèndum és perfectament constitucional.