Em fan gràcia els gallets que van sense mascareta amb aires de mira que soc valent i com d’intensament visc la vida. Potser no han entès que el bitxet groc de Wuhan ja no és el pitjor que ens pot passar. La mascareta és una teràpia psicològica, a més d’una protecció. A Occident li convé superar aquests fums de fatxenda que encara viu de la impunitat que li donava ser el més alt de la classe, o el primer que va tenir pèls a l’entrecuix.
Els rebrots aviat deixaran de ser el nostre problema principal i portar mascareta ens ajuda a recordar que hem de vigilar molt de no complicar més les coses. Si l’atur es dispara, si Europa retalla el sou als funcionaris i rebaixa les pensions, si el sistema universitari fa aigües, si els bancs comencen a tancar, si el turisme no aixeca cap i el mercat immobiliari torna a desinflar-se, recordarem el confinament de la primavera amb nostàlgia de poetes.
No parlo de coses que poden passar, sinó de coses que segurament passaran. Perquè tot va que cau: la globalització i els estats nació, el poder del dòlar i l’encant màgic que tenia la paraula llibertat —per no parlar de l’esquerra progre—. Val més portar la mascareta pel que pugui ser, i posar-se-la per escoltar els polítics, mirar TV3 i llegir els editorials de La Vanguardia —o aquest bloc pagat pel casinet de sempre, que és una còpia d’El Nacional passada per la xavacaneria de Gabriel Rufián.
Els polítics es pensen que si abaixen el llistó ens semblarà que apunten més amunt, i hi ha gent que es pensa que el bitxet groc de Wuhan és una putada aïllada, un cop de mala sort solitari i passatger. No podem fer com els ludòpates que es pensen que només passen una mala ratxa mentre arruïnen la família. Ve una crisi sistèmica i la pandèmia ens ha ferit i ha accelerat la història justament quan més temps necessitàvem per pensar el futur amb calma i començar a deixar alguns hàbits.
No feu cas dels carallots que, potser per preservar la seva posició d’impunitat, fan com si el Titanic no pogués enfonsar-se. Són com els que tot el dia parlen del perill del racisme i la ultradreta per continuar cobrant. El Titanic no només pot enfonsar-se sinó que probablement s’està enfonsant. La mascareta et posa en guàrdia i et recorda que ve un diluvi d’aquells que esporguen a l’engròs i eixuguen deutes —segurament un diluvi alimentat pels que es creuen intocables.
Ha arribat l’hora dels catalans que de les pedres en fan pans i la nova normalitat serà que siguis imaginatiu, que et busquis la vida i que facis pinya amb els teus. Si els gitanos del Rosselló han tingut força per remoure alguna cosa a Perpinyà, vol dir que, com sempre que Catalunya treu el cap, Europa trontolla de valent. No fotem l’imbècil, que la selva avança. I, sense polítics seriosos ni un estat, ocupem un lloc molt baix en l’escala tròfica espanyola, europea i internacional.