Quan el Ramon Llull salpa finalment del port, un moviment d’eufòria converteix el departament de primera classe en un galliner. Fa un dia esplèndid, tot fa pensar en una travessia plàcida. Els nens corren amunt i avall, els grups riuen i fan plans, les parelles diuen adeu a Barcelona entre carícies i petons i comentaris ensucrats. 

Malgrat que surt amb molt retard, el vaixell arriba alegre a mar obert. De seguida apareix un imprevist que no estava descomptat en el preu del passatge. El barco puja i baixa i va d’esquerra a dreta com una baldufa. La primera reacció és mirar cap al mar però al mar no s’hi veu res: les onades són rínxols d’escuma blanca sobre un blau marí profund, refulgent pel sol. Tot i que fora hi fa un temps esplèndid, a dins sembla que travessem una tempesta. 

Davant la persistència del balanceig, i la constatació que no hi ha escapatòria, els nens són els primers de perdre els nervis. Els adults callen amb cara d’estupor i miren de mantenir la calma: n’hi ha que es venten amb revistes mentre suen com garrins, n’hi ha que respiren fondo i proven de concentrar-se en un punt, n’hi ha que es forcen a dormir o que atenen els primers defalliments de la parella o la histèria d’algun fill. La majoria tenen la bossa preparada.

Amb el primer esmorzar que fa el camí invers, l’esperit de resistència es trenca i els desallotjaments se succceixen. La sala entra en una bogeria d’hostesses que corren a substituir bosses o fregar el terra quan arriben tard. Amb tantes corredisses, ploreres, i gent que circula amb dues o tres bosses per llençar, la sala agafa un frenesí atabalador, d’aeroport en dia de cancel·lacions. Passada una hora i mitja, el panorama no millora. En una espiral de vòmits i de plors, una nena aplega primer una hostessa, després dues, tot seguit tres i finalment quatre, que es dispersen de nou desbordades. 

Les crisis van igual que les onades del mar, seguides d’intervals que permeten respirar. A la televisió, el pare Simpson fa una cosa graciosa i un nen riu, plora i vomita a la vegada. Al pis de sota, els moviments ondulants del vaixell es noten més i la concentració de persones és major. Quan hi baixo, sembla Waterloo després de la batalla. El terra és ple de gent estirada panxa enlaire, amb el cap lleugerament alçat. Els rostres tenen el color groc-verd dels cadàvers; gemecs solitaris i ferum agra, barrejada amb perfums diversos. Només falten els corbs menjant-se els ulls de les cares desmaiades.

Li pregunto a una hostessa: 

―I això no deu ser res, oi?

―El què? 

―La mar 

―Ah! Poqueta cosa: les onades són baixes, no hi ha temporal. 

―I quan les onades són altes i hi ha temporal, què passa? 

―El vaixell es mou molt més.

―Però, i la gent? Més malament ja no es pot trobar. 

―Bueeenu: no és el pitjor viatge que he fet. De vegades fins i tot em marejo jo... Perdona, que em necessiten. 

El ritme de vòmits disminueix en l’última mitja hora. La majoria de passatgers continuen marejats com una sopa però tenen l’estómac buit i exhaust. Tot i que el vaixell no deixa de moure’s com si ballés el hula-hoop, hi ha un eixoriviment en l’ambient. Em miro una menorquina que viatja amb una amiga de Barcelona. Quan ha començat el pànic, li ha preguntat amb un orgull localista, fatxenda i pintoresc: “Et mareges? Jo no em marejo mai!". Al cap d’una estona ha tret la sobrassada dels darrers tres dies, mentre la seva companya dormia com un soc.

Quan Ciutadella apareix a l’horitzó, damunt la seva magnífica tarima de roques, la gent sospira alleujada i s’anima definitivament. El vaixell entra al port mentre el passatge rememora els moments crítics amb un gran sentit de l’humor. Les torretes amb piscina de primera línia de mar desperten admiració. La gent surt del vaixell desencaixada però triomfant. A l’hora de dinar coincideixo amb un grup de passatgers en un restaurant del port. Veig un home que s’aixeca i el segueixo discretament fins al lavabo: pobre, tot i les ganes d’oblidar i passar-s’ho bé, no ha resistit la visió del menjar. 

Haurà d’esperar-se fins demà per començar vacances. El cos no sempre està a l’altura de les ganes que el cap té de desconnectar.