Una de les alegries que em comença a oferir el nou procés és l'espectacle de veure com el cinisme que la malla catalana va promoure per sabotejar l'autodeterminació es comença a girar, a poc a poc, contra Espanya i contra La Vanguardia. Si tenim paciència i deixem que el temps treballi a favor nostre em sembla que tindrem el gust de poder fer com Rajoy i veure com desfilen per davant de casa els cadàvers d'uns quants intocables.
Hem de donar marge a la història perquè es pugui cobrar les factures, i aprendre a gaudir sense remordiments dels petits plaers perversos que ens ofereixen els diaris. No podem deixar-nos dur a l'escorxador com si fóssim Bambi, ni donar-nos per vençuts a la primera, com fan els cínics de pa sucat oli. No hi ha res que ajudi tant a conservar la vitalitat i l'optimisme, i per descomptat la intel·ligència i les obres d'art, com preocupar-se de tornar les bufetades.
La decadència d'Europa és un camp d'oportunitats immens per a Catalunya, i més ara que Rússia pressiona la plutocràcia de Brussel·les i que Madrid s'ha convertit en l'element més desestabilitzador d'Espanya. La Vanguardia, que cada dia està més mal escrita, explicava ahir que la capital de l'Estat és el destí majoritari dels immigrants interns de la Península.
Els casals gallecs i extremenys de Barcelona llangueixen, igual que llangueix la premsa de paper escrita en castellà que havia sigut tan popular a Catalunya. La Vanguardia utilitzava les estadístiques per retreure als independentistes l'atractiu que Madrid ha agafat pels espanyols. Tothom sap que l'única manera que Barcelona tenia de competir amb Madrid per atraure gent de Múrcia era convertir-se en capital d'estat.
Encara que ens sàpiga greu, haurem de deixar que Barcelona es degradi una bona temporada per poder fer neteja dels seus elements superficials i demagògics
Aznar ho sabia, Maragall ho sabia; Saskia Sassen ho sabia. Si el comte de Godó no sabia que la independència es feia per protegir el potencial de Barcelona que miri de canviar d'entorn. La Vanguardia fa com El Periódico que ara es lamenta que la classe mitjana catalana se'n vagi a fer punyetes, i treu el fantasma de l'Argentina, després d'haver fet una guerra de deu anys contra les classes més dinàmiques i educades del país.
Encara que ens sàpiga greu, haurem de deixar que Barcelona es degradi una bona temporada per poder fer neteja dels seus elements superficials i demagògics. Si deixem que la immigració espanyola vagi a Madrid durant uns anys no ensorrarem pas la Sagrada Família, tot el contrari. No ens hem de deixar espantar per la propaganda i per les factures de cada dia. Hem de mantenir la posició i pensar a llarg termini.
Hem d'entendre què significa per Espanya que Pablo Casado hagi de fer veure que es preocupa per la Castella de les vaques i per la Catalunya d'Àngels Chacón. Des que es va aplicar l'article 155, que Espanya està dividida entre monàrquics que fan promoció de Madrid i comunistes que fan propaganda de València. Les dues ciutats fa segles que intenten passar per davant de Barcelona i només ho aconsegueixen a temporades, quan entrem en fases autodestructives.
Jo, quan tinc un moment de victimisme, obro La Vanguardia per recordar-me que estem guanyant. De vegades també obro el Diari de Girona per llegir els articles del meu amic Salvador Sostres, que fa tot el que pot per mantenir els equilibris i, quan no atropella Jaume Giró, fa caure del cavall David Madí. Em sembla que a mesura que el bitxet groc de Wuhan deixi de frenar la història veurem que el menyspreu per la veritat que va servir per convertir l'autodeterminació en una pallassada donarà un rendiment precari en el món que ve.
Encara que els venuts diguin que Catalunya és una merda, el meu país és com aquella petita dosi de carboni que fa que l'acer no es doblegui. Els militars espanyols fa anys que ho saben i tant se'ls en dona: tot i així, per Europa i pels immigrants que arriben a Madrid amb l'esperança d'un futur millor, potser serà una sorpresa. Cal que estiguem forts i preparats per mirar d'aprofitar-la, sobretot ara que Espanya sembla tan eixorca que ja no ni té empenta per mirar de dominar-nos a través de la carn de canó.