Aquests dies tinc la sensació d'estar penjat del pal major d'un gran vaixell que s'enfonsa. Tant se val si sóc al Masnou com a Llançà. Quan miro a l'horitzó, les vistes són d'una buidor magnífica, puc projectar-hi el que vulgui, les cançons més èpiques i els malsons més dantescos. Quan miro a coberta, l'espectacle ofereix pocs dubtes. El naufragi sembla gairebé imminent.
Per sort, la Diana sempre està envoltada de llibres antics. De vegades sembla que els llibres la persegueixin; d'altres sembla que sigui ella la que persegueix els llibres, per amagar-se entre les pàgines dels clàssics com un ocell exòtic o com un camaleó. Si la veiéssiu enfilar-se pels sofàs i les cadires per agafar el llibre de la lleixa més remota, us semblaria que els esquirols coneixen l'alfabet romà i també llegeixen.
Els llibres antics em donen perspectiva. Em recorden que la història és un joc de caramboles que acaba malament, però que sempre et dona una sortida perquè ho fa d'una manera que ningú no havia previst. Jo soc un incondicional del kindle, el trobo ideal per viatjar i per fer repòs. Però els llibres antics tenen més màgia, són com les illes paradisíaques de les novel·les de naufragis.
Ara que tot s'instrumentalitza, ara que tot es converteix en ferralla, ara que el món exterior sembla el cadàver d'una persona que t'estimes, els llibres antics em tornen a commoure com quan començava a llegir. Trobo que tenen, més que mai, el misteri inefable de les runes, de les fotografies emmarcades, dels paisatges immunes al turisme. Potser perquè ja no em queda ni el consol de la premsa americana, em fan sentir partícep d'una gran història. Sobretot quan els trobo fora de casa.
L'altre dia esmorzava amb la Diana i em va semblar veure de lluny el llom blanc d'un llibre sobre Goethe que Palau i Fabre va publicar en castellà als anys 40, quan anava de poeta maleït per Barcelona, com un actor sense escenari. "Aquell llibre que teniu allà -vaig comentar fent una mica de teatre- em posa trist. Em fa pensar en Jordi Amat i en d'altres amics meus i coneguts".
"Aquest llibre no es pot llegir -em va dir la Diana, seca com un martell-, és ple de signes d'admiració." Em va sorprendre que fos tan severa amb Palau i Fabre. De vegades ha sortit a la conversa el refugi que el poeta tenia a la muntanya de Grifeu. Les anècdotes que m'explica dels artistes de Llançà em fan pensar en el primer Montmartre o en aquella illa grega que va acollir Leonard Cohen durant la guerra freda, quan fugia dels set-ciències del món anglosaxó.
A diferència de Cadaqués, Llançà sembla un d'aquells llocs que t'ajuden a mantenir-te en el costat lluminós de la bogeria. De vegades no cal ser filòsof, o tenir tots els detalls a mà, per saber de quin costat cauran les coses. No hi ha res més humà que el neguit de dissoldre's en un ideal que no et traeixi, ni hi ha res més normal que posar-se un mateix la corda al coll per no passar la vergonya de semblar més desemparat que els altres.
Suposo que per evitar que els catalanistes el marginessin, Palau va intentar fer veure que estava content, a pesar dels nazis i els franquistes. "Ja ho sé -em va dir la Diana-, però hi ha una manera de posar els signes d'admiració que em rebenta. És una manera que només he vist en textos catalans i espanyols i que em fa pensar en aquests gossets que tenen una cua enravenada i curta i la remenen com si fos un ventilador, perquè els tiris alguna cosa."
Ben a prop, hi havia un altre llibre que també em cridava l'atenció. El 1927, l'editorial Catalonia va publicar una antologia d'escriptors traduïda a l'italià. Josep Pla estava contentíssim de sortir-hi al costat de la flor i nata del modernisme i del noucentisme. S'havia cregut la propaganda dels polítics i ja es veia fent vida d'estrella literària per Europa. Quan vam tornar de la platja, em vaig acostar al llibre i vaig dir, amb la veu forta perquè se'm sentís bé a la terrassa:
– Ja ho sap la teva mare que en aquest recull d'abans de la guerra hi ha un conte del meu amic empordanès?
– Oh, per això ha passat gairebé un segle i encara no hem desfullat les pàgines del llibre -vaig sentir que deia la senyora Calders, que havia arribat sense que jo la sentís per culpa del soroll que fa la tramuntana-. Després et donaré un ganivet perquè puguis llegir la història de Pietro Brins, l'uomo de Bagur.
A tocar d'una edició del Patufet, que em va fer pensar en les meves àvies, hi havia un llibre que desconeixia. Tenia un títol que cridava l'atenció, L'art de conspirar i els inconsolables. De seguida vaig veure que el traductor era Joaquim Ruyra, i vaig buscar el pròleg. Tot anava bé fins que vaig llegir: "Les dues obres d'Eugeni Scribe que avui oferim al públic català creiem que poden ésser presentades sense cap escrúpol. Algunes frases, poquíssimes, les hem omeses o capgirades."
Vaig mirar la data d'edició per saber si podia relacionar-la amb alguna desgràcia, ni que fos amb una invasió d'Afganistan. Vaig pensar en TV3 i en aquestes editorials que miren de fer portades sexis i després refusen textos per curar-se en salut. Em van venir al cap els bojos del país -i de la resta del món- que en algun moment de la història van dir "seguiu-me" i, com que eren savis, es van posar a segona fila per deixar passar els impacients.