"Vols anar a Port de la Selva?", sento que em pregunta la Diana des del menjador, mentre em poso una samarreta del Barça que reservo per als dies de platja. El seu germà ha d'anar-hi a dinar amb un amic i, total, des de Llançà són cinc minuts. Miro la camisa de fil que penja dins l'armari i penso, per un instant: "Va, que faràs una mica de Jordi Cabré”.

M'he fixat que, a mesura que el món de l'independentisme s'ha anat fent petit, les fotografies d'Instagram de Jordi Cabré s'han anat tornant cada vegada més glamuroses. Els propers anys, a Catalunya, tothom tractarà de demostrar que la vida continua. La gent mirarà de tenir fills, de trobar aficions, d'enamorar-se, farà el que sigui per renovar els temes de conversa i fer veure que s'ho passa bé.

Port de la Selva és més bonic que Llançà, però també demana una comèdia més intensa. A Llançà tot sembla que estigui pensat per gaudir de la bellesa del paisatge amb la mínima inversió de força i de diners. L'arquitectura podria ser molt més bonica, la gent podria anar molt més ben vestida, però les vistes i les platges difícilment podrien ser millors.

Llançà em fa pensar en un cap d'estació de la Renfe de Caldetes que cada estiu insistia a regalar-me el seu xiulet. Hi regna una senzillesa tan radical que fins i tot les expansions més tosques d'entusiasme resulten entranyables. No sé si és la influència del tren o la força tel·lúrica d'algun pòsit anarquista que va quedar impregnat a les parets d'un ateneu de pescadors, però les pretensions hi queden tan fora de context que més que irritar-me em fan somriure.

A Llançà tot sembla que estigui pensat per gaudir de la bellesa del paisatge amb la mínima inversió de força i de diners

A Llançà, el que compta és que l'aigua estigui neta i sigui freda. Si algun carallot parla alt en una taula de Can Narra, o alguna francesa beu sangria com si fos xampany en una terrassa del port esportiu, o si resulta que un mafiós ha destruït una pineda per fer-hi un bunyol, hom fa els ulls grossos i segueix endavant. Igual que succeeix en els càmpings, en aquest poble quasi tot passa a la vista i quasi tot es confia al seny dels espectadors.

La gent viu i deixa viure i jo ja tinc la quota d'emocions cobertes amb el perill de clavar-me algun corall al peu cada cop que entro a l'aigua. La Diana fa submarinisme i després m'explica la diversitat de bestioles que ha vist a dos metres de profunditat com si fos una pel·lícula de Pixar. Estem a un matí que els peixos es posin a cantar i les algues tinguin el primer diàleg filosòfic.

Vull anar a Port de la Selva? La gent que té dies de vacances organitza expedicions per no avorrir-se, però jo necessito descansar. Fa tres anys que Catalunya és un incendi i que jo explico com es cremen les banderes, els prestigis i els records. El país ha perdut les referències i aviat entrarem en una nit dels morts vivents en la qual els nens menysprearan els pares i els pares ho justificaran tot en nom dels quartos per no caure en la melancolia i la depressió.

―Jo em quedaria a Llançà ―he respost mentre sortia de la cambra amb un barret magnífic de palla mexicana al cap―. Vés a saber què hi trobarem, a Port de la Selva, aquest estiu. 

―Perfecte! ―ha dit la Diana―. Si vols, podem comprar uns escarpins perquè no hagis d'entrar a l'aigua com si trepitgessis vidres.

És veritat que cada cop que entro a l'aigua més que un banyista semblo un faquir. Però em sentiria més faquir si ara em toqués d'escriure un article de política, o si haguéssim de marxar d'aquest illot de democràcia per anar a Cadaqués a prendre un Vichy.