Cada dia em fa més l’efecte que, per aguantar els anys que venen, serà útil de llegir o repassar 1984, la famosa novel·la de George Orwell. La darrera biografia publicada​ sobre l’escriptor anglès posa un èmfasi especial a situar els orígens del llibre a Catalunya.  

Orwell no hauria pogut escriure una història tan universal sense la temporada que va passar a les files del POUM durant la Guerra Civil. A Homenatge a Catalunya insisteix en la impressió que li va fer veure fins a quin punt tothom era capaç d’amotllar-se a la retòrica febrosa del poder, fos quina fos la seva ideologia.

“La història es va aturar el 1936”, es veu que li va dir a Arthur Koestler, un dels autors que va sobreviure millor a la follia totalitària del segle XX, juntament amb ell. El mateix Orwell va deixar escrit que no estava segur d’haver sortit invicte del clima de mentida i confusió que havia viscut a Catalunya. La imatge de la història interrompuda ressona constantment en el relat de 1984.

Algun hispanista ha afirmat que no coneix cap cas que hagi donat als vençuts tantes veus per explicar-se com la guerra d’Espanya. És veritat que la República va rebre centenars de periodistes i escriptors disposats a defensar-la. Però ni tant sols Orwell no va poder explicar amb un mínim de profunditat el drama d’Andreu Nin, per exemple, que va ser un dels motius inspiradors d’Homenatge a Catalunya i, de retruc, de la seva novel·la més famosa.

A 1984, Orwell retrata la lluita interior d’un home per salvar els seus amors de la buidor, en una societat escarmentada, que ha bescanviat la realitat per la comèdia i la bijuteria. L’escriptor va quedar tan corprès per la violència simbòlica que havia vist a Catalunya que, de fet, va dedicar la part més important de la seva obra a analitzar la relació entre la llibertat i el llenguatge. 

La idea que la degradació de les paraules acaba fent impossible pensar amb claredat i, per tant, actuar sense corrompre’s, és central en l’obra orwelliana. L’autor de 1984 va escriure influït per la brutalitat que havia viscut en el seu temps, però La Boétie ja va explicar, en El discurs sobre la servitud voluntària, que l’home tendeix a abraçar la tirania de manera gratuïta.

Igual que l’Occitània del temps de La Boétie, em fa l’efecte que Catalunya esdevindrà, en els propers anys, un laboratori excel·lent per observar fins a quin punt les persones es deixen bullir el cervell al bany maria sense oposar gaire resistència. La història té el costum d’escriure a Catalunya un preàmbul més o menys carnavalesc i candorós dels abismes que després sacsegen Espanya i la resta d’Europa.

La idea que la degradació de les paraules acaba fent impossible pensar amb claredat i, per tant, actuar sense corrompre’s, és central en l’obra orwelliana

Ara que la història torna, el continent descobrirà que no va ser el nacionalisme sinó l’imperialisme decadent i ressentit el que va engendrar la follia totalitària, amb la seva cort d’experts i de buròcrates cofois i sense escrúpols. De moment, els catalans ja podem veure com els mateixos malparits que deien que la identitat era una cosa inventada ens intenten imposar la seva a través d’un autoritarisme blanc, disfressat de democràcia.

A mesura que Brussel·les i Madrid buidin de contingut el centre polític per fer prevaldre, disfressats, els seus interessos oligàrquics, es farà evident que la democràcia no existeix més enllà de la nació. Veurem si els catalans encara són capaços de lluitar per no quedar fora dels consensos europeus o si permeten que la seva identitat es torni a definir través de l’oblit, la negació i la derrota. 

Europa ja ha començat a topar amb el fet que el liberalisme és impracticable sense el reconeixement de l’autodeterminació, però els catalans no han entès encara de tot cor que, ni tan sols al vell continent, cap nació no pot esperar viure de la caritat desinteressada de les altres.