Els professionals de la rialleta que filosofen sobre el futur del català a les xarxes s’haurien de fer algunes preguntes abans d’ofendre’s, quan se’ls inclou en la comèdia de Vichy. D'entrada es podrien preguntar per què, mentre ells riuen, es tornen a crear les mateixes boles d'oblits i malentesos que el procés havia desfet els darrers anys. Podrien mirar enrere, per exemple, i preguntar-se on van quedar les conviccions independentistes dels votants que, el 1980, van posar un president com Jordi Pujol, format per veterans d’Estat Català. O un president del Parlament com Heribert Barrera, que havia lluitat a la guerra civil pel dret a l’autodeterminació de Catalunya.

Es podrien preguntar què se’n va fer de la influència cultural de Pere Calders, Mercè Rodoreda o Joan Sales, que no van amagar mai les seves conviccions independentistes. O com és possible que els sicaris de Felipe González es fessin seus els mites de Josep Pla i Gabriel Ferrater mentre deixaven que el blaverisme liquidés Joan Fuster. Poc abans de l’1 d’octubre, Joan B. Culla encara deia que, als anys 30, l’independentisme era minoritari. Llavors un dia em va reconèixer una cosa que no té escrita en cap llibre: que el rei Alfons XIII va marxar a l’exili per evitar que Catalunya se separés d’Espanya.

Ara ningú no recorda que, sent ja president, Jordi Pujol va anar a l’hospital a acomiadar un dels dirigents del grup terrorista EPOCA, creat pel fundador de Palestra Batista i Roca. Tampoc ningú no sembla recordar que la cultura catalana va arribar a la Transició amb una salut magnífica, plena de cantants i d’escriptors que veien el castellà com una llengua colonial, com diu Carlos Barral a les seves memòries. Fins i tot Arcadi Espada va arribar a creure que el castellà de Catalunya és com el timbal del Manolo del bombo. Quan sortia la tele, la mare em deia amb pena: “No sé què li va passar a aquest senyor”.

En aquella època estava de moda dir que la política cultural de Jordi Pujol havia generat anticossos. Se’n parlava com d’un error que els homes del PSC, més cosmopolites i avesats al món modern, haurien pogut arreglar fàcilment. Vist des d’ara, em sembla que si CiU i el PSC van estar d’acord en alguna cosa va ser en treballar per encabir la cultura catalana dins els límits mentals de l’Espanya autonòmica. El país dels anys 60 i 70 tenia un potencial creatiu insostenible per a la unitat d’Espanya i la cultura va ser la gran víctima de Tejero i dels negocis del pont aeri.

A Catalunya la cultura és utilitzada com una eina dels polítics per pacificar el país i posar els problemes al bany maria. El procés va desbordar el règim del 78 perquè els partits no van preveure la força que l’escolarització en català donaria al país. Ara el règim de Vichy vol esmenar-ho fomentant una cultureta que desfaci el camí recorregut

En els països lliures la política és una destil·lació pragmàtica de la cultura. A Catalunya la cultura és utilitzada com una eina dels polítics per pacificar el país i per posar els problemes al bany maria. El procés va desbordar el règim del 78 perquè els partits no van preveure la força que l’escolarització en català donaria al país. L’èxit de les consultes va provocar la mateixa sorpresa que uns anys abans havia produït l’èxit d’El Periódico en català. Ara el règim de Vichy vol esmenar-ho fomentant una cultureta que desfaci el camí recorregut. L’Abel Cutillas ho ha explicat en un article a Casablanca a propòsit de la compra de l’editorial Arcàdia per Navona.

La força d’una cultura ve de la força de la seva diversitat, de la riquesa de la seva conversa i dels seus punts de vista. El valor d’una llengua es mesura pel valor de les coses que s’hi poden dir i, sobretot, donar per enteses, és a dir, que s’hi poden recordar. Són el públic i la tradició els que, a la llarga, generen els diners, i no pas a la inversa, com pretenen els petits magnats del procés reconvertits en empresaris de la cultura. Un cop destruït el pont aeri, els polítics tenen més urgència que fa 40 anys a lligar curt el català i els creadors que l’utilitzen.

Les subvencions a la cultura digital són una excusa fabulosa per envernissar de modernor el buit que ha deixat la destrucció de les xarxes clientelars que lligaven Madrid i Barcelona. Ara que la democràcia està en dubte, convertir la supervivència del català en un negoci pot arribar a ser més eficaç i tot, pels espanyols, que convertir la seva supervivència en un problema. Mediapro, amb una pota al Madrid progressista i l’altre a la Barcelona convergent, és la pedra de toc d’aquesta política exterminadora tan pacífica que, des de l'aplicació del 155, es disfressa d’entreteniment i bon humor.

Segur que els nois de la rialleta i del discurs alternatiu que treballen per les estratègies publicoprivades de Jaume Roures i Carles A. Foguet estan carregats de bones intencions. Però jo els diria que no són pas la Trinca, ni que sigui perquè que no tindran la possibilitat d’anar a treballar a Madrid —l’últim fruit d’aquest món va ser Salvador Sostres—. La cultura catalana es lligarà als interessos econòmics europeus o només en quedaran les plomes. I això no es fa amb empresaris culturals deficitaris que depenen de les subvencions de la Generalitat i del capitalisme xinès de Madrid.