Després de tants mesos fent-se el capellanet, Oriol Junqueras ha sorprès la parròquia amb un estirabot intempestiu en una entrevista en la qual se li preguntava si havia enredat els independentistes amb les seves promeses. És difícil de saber si la seva resposta va ser espontània o si és fruit d’una estratègia per mantenir viva la tensió amb Espanya ara que ERC s’ha lliurat a les comèdies del govern del PSOE.
“Y una mierda. Y una puta mierda”, no sembla un discurs polític gaire cristià ni gaire progressista, ni lliga gens amb el clima de diàleg que Pedro Sánchez i els seus escolanets del pont aeri intenten imposar a Catalunya. Junqueras s’enganya si es pensa que els atacs d’indignació el salvaran del judici popular ―que no començarà fins que no surti de la presó―, però també s’enganyen els promotors del nou pactisme.
Així com internet dona l’ocasió de comprovar que el líder d’ERC va prendre el pèl als seus votants de manera repetida, gràcies a l’1 d’octubre tothom sap també que el PSOE i el PP són la mateixa Espanya amb una disfressa diferent. Si Junqueras utilitza la repressió d’excusa per mantenir la ficció que va dir la veritat, Sánchez utilitza l’imaginari de Podemos per vestir de novetat el pactisme a punta de pistola que es va construir durant la Transició.
Fos instintiu o meditat, l’estirabot de Junqueras sembla un intent d’evitar veure’s atrapat en la guerra cultural que el PSOE i Podemos han declarat a la dreta espanyola per construir una nova hegemonia progressista que inclogui Catalunya. Espanya necessita tornar a l’eix esquerra-dreta, i els republicans molesten més que els convergents, que sempre poden ésser tractats com una anomalia sentimental regionalista.
En el mapa que dissenyen els experts de la monarquia, ERC ha de quedar enquadrada en el bloc de les esquerres espanyoles, vigilada pel PSOE i per Podemos, en plan "no pasarán". A part del protagonisme que se li dona a Madrid, un incentiu important per arrossegar-la al front populisme és la demonització del FNC, que a la pràctica és el partit català amb una política més antifeixista, encara que la propaganda digui el contrari.
La demonització del FNC no només serveix per posar un límit a la radicalització del votant sociològic convergent, i atrapar-lo en l’univers de costellada dels presidents Quim Torra i Puigdemont. Sobretot serveix per donar una sortida èpica i espanyola al desencís del votant republicà, que ha viscut una època delirant amb el canvi de rumb dels seus líders.
El FNC és un esborrany de partit, però el seu sentiment lliga perfectament amb l’estirabot primari de Junqueras, “una mierda, y una puta mierda”. Al capdavall el líder d’ERC només ha fet notar amb el seu estirabot que els càlculs sobre els quals Sánchez i els seus adlàters estan organitzant la nova Espanya parteixen d’una premissa equivocada que no els portarà enlloc.
Els estrategs espanyols i processistes parteixen de la idea que la culpa del creixement de l’independentisme la té la campanya del PP i la judicatura contra l’Estatut. Junqueras sap que el creixement de l’independentisme té una base històrica més difícil d’erradicar que la mateixa repressió espanyola. Per desgràcia ni ell, ni ningú del seu partit, no ho ha sabut explicar mai sense que la por i els complexos falsegessin el discurs i les intencions d’una manera o altra.
Per això, a aquestes altures, La Razón es pot permetre de sortir dient, com si descobrís la sopa d’all, que Josep Pla era nacionalista català. (També per aquest mateix motiu, els historiadors de l’entorn d’ERC fa mesos que no pensen en res més que en atacar Jordi Bilbeny.)