Com explica Robert Kagan en els seus llibres, en el moment que els Estats Units han deixat d’imposar la democràcia al món, la democràcia ha començat a fer figa. Fins i tot els països que s’han beneficiat més de l’ordre liberal nord-americà en les darreres dècades, contribueixen a debilitar-la. 

Macron menysprea l'OTAN i busca la complicitat de l'Hongria autoritària per demanar l’acostament d’Europa a Rússia. Espanya escarneix el principi d’autodeterminació i tracta la llibertat de Catalunya amb la mateixa grolleria que va conduir a la darrera Guerra Civil i a la darrera dictadura, després de dos segles de decadència i daltabaixos. 

Com passa a les famílies quan els hereus reben les coses regalades, les democràcies han emmalaltit d’hedonisme, d’avarícia i d’autoodi. L’únic país lliure que lluita per no deixar-se atrapar pel virus de l’autodestrucció és Anglaterra que rema per allunyar-se del continent, tot i el perill que corre de perdre pel camí Irlanda i Escòcia.

A poc a poc les fronteres de l’oasi nord-americà creat després de la Segona Guerra Mundial es van empetitint assetjades per l’efecte desertitzador de la deixadesa i del fals idealisme. La Unió Europea sacralitza la democràcia però ni ha treballat per enriquir els seus mecanismes de representació ni ha invertit en recerca militar per poder defensar-se de les pressions creixents de les potències autoritàries.

La Xina oblida que no hauria alçat el cap, ni molt menys hauria pogut impulsar la darrera dècada prodigiosa, sense la democratització de l'Índia i del Japó, i d’altres països de la zona, forçada pels Estats Units. Els xinesos, igual que els russos, soscaven l’ordre liberal alhora que l’utilitzen per enriquir-se. Com fa Espanya amb la Unió Europea, abusen d’una situació que tard o d’hora es tornarà insostenible.

La jungla torna i un senyor que parla amb ministres em diu que el PSOE es planteja de convertir Oriol Junqueras en el nou virrei de Catalunya. Com que si es mira cap al futur només es veu la dissolució final de l’imperi espanyol, Madrid tracta de reeditar la fórmula dels anys vuitanta del segle passat, que José Antich ja va descriure en el seu llibre sobre Jordi Pujol, El Virrei. 

Llavors la Guerra Freda i les ganes de deixar enrere la dictadura, imposaven a Madrid i Barcelona una certa disciplina i contenció. Ara ens trobem en aquell punt tan típic de les relacions internacionals de final d’època, en el qual dos països volen rebaixar la tensió i no poden perquè entremig han deixat créixer un garbuix selvàtic de malentesos i d’interessos perversos.

Tant se val, doncs, si Junqueras força unes terceres eleccions, o si es deixa seduir per les sirenes espanyoles, perquè la situació empitjorarà igualment. L’independentisme encara parla sobre la democràcia i sobre les llibertats sexuals com si fóssim en els anys de les consultes i no veu que els temps han canviat. Ens endinsem en una època de pulsions obscures i a Catalunya només li queden, per defensar-se, la intel·ligència, la família i les ganes de viure. 

El Front Nacional és un esborrany maldestre, sense pensament ni capital humà, del partit conservador que el país necessitaria. Primàries vol entrar a la política nacional però no deixa de ser una casa de barrets controlada per Toni Castellà, és a dir, per Puigdemont, és a dir, per dos polítics putrefactes que faran tot el que calgui per no caure de la roda.

A Europa i a Espanya la identitat guanyarà força perquè el capitalisme ha abandonat la democràcia i el sentiment de pertinença és l’única cosa que queda quan s’evaporen les ficcions del benestar material. Des de fa uns mesos el vell pujolisme ja treballa amb Quim Torra per crear un màrtir alternatiu al pres Junqueras que representi els catalans. 

Suposo que en aquest punt de la pel·lícula molta gent comença a veure que ni la veritat ni la democràcia no necessiten màrtirs.