Aquests dies d’estiueig, mentre el món s’enfonsa al meu voltant, penso en la sort que tinc d’haver conegut a temps Europa. Com va passar a la Primera Guerra Mundial, quan les trinxeres es van convertir en fosses comunes, les elits del continent i les seves masses es freguen els ulls per despertar-se. El cofoisme i l’estultícia ens comencen a passar factura.
Encara no hem vist res, però cada cop se sent més fort el silenci al·lucinat que precedeix els grans moments de pànic. Les imatges dels carrers deserts de París i Barcelona m’han recordat l’únic article que he publicat a La Vanguardia. L’endemà mateix que Ada Colau guanyés per primer cop les eleccions municipals, el diari em va demanar que escrivís sobre els avantatges del turisme.
Una de les coses que remarcava l’article, encarregat per compensar els discursos demencials que la capçalera havia promogut, era la importància que les ciutats turístiques tenen en la promoció internacional dels valors democràtics. L’Europa del segle XX es va pensar que podia portar les guerres colonials al continent; la del segle XXI s’ha cregut que podia convertir la democràcia en un casino.
Jo encara he viscut el somni europeu i he estat educat amb valors sòlids. He vist venir el daltabaix des dels pics més alts d’Europa i des dels nivells més modestos de l’escala tròfica. He tocat cuixa al Ritz de Londres i de París i he admirat els bigotis pintorescos dels cambrers de l’Ami Louis, mentre em bevia un Côte de Nuits i passava per la humiliació de menjar a casa els pares per no doblegar-me a la mafieta catalana.
Jo encara puc criticar ferotgement Jordi Pujol i veure la diferència que hi ha entre el seu cinisme i la barra anònima de Quim Torra. Quan Al-Qaeda va tombar les Torres Bessones, ja havia llegit prou per entendre on portava la geopolítica d’Aznar. Fins i tot havia viscut prou per saber com acabaríem tots plegats, si la cap d’Estudis i Programes de Rajoy era capaç d’utilitzar Stefan Zweig per tractar de nazis els meus pares.
Abans de veure com els carrers i els hotels de les meves ciutats preferides es quedaven buits, he vist com es buidaven els valors i com es traficava amb la innocència de la gent pels beneficis més espuris. Abans de posar-me a vaticinar la paràlisi actual, he anat veient com els articulistes més intel·ligents em queien de les mans i com el Financial Times es convertia en un diari avorrit, gairebé infumable.
El centre de Barcelona i de París no s’han convertit en decorats de spaghetti western només per culpa de la bestiola asiàtica. Altrament França no intentaria salvar els mobles amb polítics catalans, ni Catalunya semblaria el bordell més gran d’Europa. Ja fa massa temps que la dreta va canviar Déu pels diners i que l’esquerra va oblidar que la llibertat només pot avançar si tothom té alguna cosa a perdre més important que la seva pròpia vida.
Quan la pandèmia va esclatar, París ja era una caricatura dels seus vicis i, en el meu entorn, massa gent aspirava a convertir la feblesa en un negoci. No diré que la destrucció que veig venir no em faci por. Al vespre, quan trec el whisky i surto al jardí, em sento com un lord anglès de fa 100 anys parlant sol al seu castell, amb el gos i les armadures.
Cada dia se’m fa més difícil saber com serà el futur, segurament perquè el centre del món s’allunya més i més d’Europa. Tot i això, d’una cosa estic segur, i és que no podré seguir escrivint pensant en vosaltres. L’amor que miro de salvar amb sort serà per als vostres nets; per als vostres fills, en el millor dels casos.