La Diana té una vena còmica molt divertida i ahir al matí, mentre esmorzàvem, es va posar a imitar aquests nois que diuen que no poden dormir per culpa del canvi climàtic. Havíem vist el vídeo que TV3 fa circular per Twitter, no sé si per acabar de perdre els pocs espectadors que li queden i poder tenir una excusa per tancar quan Madrid ho ordeni. La qüestió és que, mentre reia, em vaig adonar que els pobres nois traumatitzats parlaven un català xava lamentable.

Quan la memòria de les dictadures era viva, el català d’aquests nois tan angoixats es relacionava directament amb la política de saqueig i d’extermini perpetrada pels militars africanistes. Era un català que produïa l’angúnia de les ferides obertes, si més no entre els supervivents més lúcids de les polítiques de Franco i de Primo de Rivera. Ara que l’Estat necessita excuses per poder-nos perseguir, aquest català ens hauria de recordar que la imbecil·lització és l’alternativa més barata al setge obert i sanguinari.

Per crear líders nous, s’han de despertar angoixes noves. L’Espanya del 1940 es va esforçar molt a abaixar el llistó, per desmoralitzar els catalans i mirar d’assimilar-los. Llavors s’utilitzava d’espantall el comunisme mentre s’afusellava i es robava a tort i a dret. Ara també es mira de fer foc nou, i de subvertir la transmissió de la memòria i dels valors. Però en comptes de matar, i d’intentar dissoldre la cultura nacional amb migracions massives de mà d’obra barata, es fomenten directament les actituds victimistes i neuròtiques. 

Hauríem d’anar amb cura, o les generacions de la postguerra i les generacions del postprocés tindran més coses en comú de les que voldríem

L'esforç que els mitjans de la Generalitat han fet els darrers anys per socialitzar l’estupidesa i la frivolitat morbosa dels polítics del procés, ha sigut titànic. La qüestió és donar excuses als joves perquè es deixin castrar d'alguna manera, acompanyar-los fins a l’escorxador per poder trinxar-los ben barrejats amb les darreres escorrialles de la societat de consum americana. El fet que TV3 encapçali la política d’autodestrucció no ens hauria de despistar. Com va escriure aquell professor de Ciutadans, es tracta de tornar el país a l’empobriment cultural dels anys setanta.

Encara que ens dolgui, hi ha una relació de fons entre La Vanguardia de Galinsoga i la TV3 de Vicent Sanchis. Si féssim una llista de les patums del periodisme de Vichy, de fet, veuríem que moltes de les seves figures, des del mateix Sanchis fins a Salvador Sostres, passant per Francesc-Marc Álvaro i Albert Sáez, es van fer un nom a l’Avui, el diari pioner del procés. La falsa ruta de 1939 es va implementar a sang i foc; ara s’implementa per altres mitjans, perquè Espanya no ha caigut en el bàndol geopolític dels països més bèsties.

Perquè ens entenguem, Galinsoga deia que tots els catalans som una merda i TV3 ens fa sentir com una merda. Hauríem d’anar amb cura, o les generacions de la postguerra i les generacions del postprocés tindran més coses en comú de les que voldríem. Aquests nois paralitzats per perills que no poden controlar, que s’exhibeixen a través de les seves febleses més patètiques, tan aviat em fan pensar en els discursos que Junqueras feia a la presó com en els militars que van jurar sembrar de sal l’esperit de Catalunya. 

Si deixem que la política d’imbecil·lització es perpetri sense combatre-la, a la llarga no sé què serà millor, si la violència física d’abans o la psicològica d’ara. En una societat desfeta pels complexos i la por, les trajectòries personals s’enverinen fins a un punt que al final tothom és geperut i no hi ha manera de construir res sòlid.